Tornen les tempestes contra la llengua

Desembre. Demà és Santa Bàrbara a la qual acudim en dies de tempesta. Li demanam que ens alliberi de trons i llamps. Una oració antiga que en altre temps coneixia tothom començava dient: Santa Bàrbara va pel camp / amb la llum de l’Esperit Sant... Ja seria bo que aquesta llum arribàs a les ments, sovint massa closes, dels nostres polítics. De la mateixa manera que els vàrem escollir per mitjà de les urnes, ara ens hauríem d’ocupar d’assistir-los. Senyora Santa Bàrbara: protegiu aquests homes i dones que les paperetes que posàrem dins la caixeta de vidre el dia de les eleccions han conduït a regir l’esdevenir de la nostra tribu: que no caiguin en els paranys que menen a la corrupció, de la qual cosa tenim experiències sobrades, que no posin la mà sobre el cos d’una dona sense el seu consentiment, de la qual cosa també en tenim experiències. I, sobretot, que no facin més embulls amb tot el que fa referència a la nostra estimada llengua: «el més bell catalanesc del món», segons va dir el cronista Ramon Muntaner i que, en la seva Crònica ni que fos un llibre de memòries, ens oferí aquell admirable exemple de «la mata de jonc»: Si la mata de jonc està ben lligada –venia a dir-, serà mala d’arrabassar i ni deu homes, per molt que estirin, no l’arrabassaran. Al contrari, si no està ben lligada i vols arrencar-la de jonc en jonc, podria fer-ho un infant de sis anys.

Si Santa Bàrbara no hi posa remei, els nostres governants faran tot quant puguin per arrabassar la mata de jonc, perquè és la mata de jonc allò que els fa nosa i, perquè els fa nosa, han alçat un veritable tsunami anticatalà que farà història. Què té la llengua catalana que té tants d’enemics? He dit que la gesta –em referesc a l’esmentat tsunami-, farà història, perquè l’ataquen amb tanta mala traça que entre ells s’embullen, i formarà part de la història del ridícul. També en tenim experiència. Pens que en saben poc. Si la volen fotre, que la fotin, però que ho facin bé, perquè així com ho fan és com de riure. Vinga, organitzem una campanya per matar la mata de jonc. El mínim que podem demanar-los, ja que els elegírem, és que ho facin bé. Que matin la llengua i, si hi importa, que la rematin. Que, amb els anys, des de la famosa polèmica d’en Pep Gonella, n’he vists de forma abundosa de tsunamis contra la llengua, la que ens és pròpia.

També els diria que no la protegeixin. Tanmateix ho farien malament i val més que no ho facin. Es parlava d’una oficina de protecció de la llengua castellana. Que no ho facin. La llengua castellana no necessita que la protegeixi aquest personal. Amb tants i tants de milions de parlants algú pot pensar que necessita aquestes quatre ànimes mallorquines? A Santa Bàrbara no li demanaria que els envia un llamp. No. Però que els envia una mica de llum de l’Esperit Sant, ella que en té. Conten que Manuel Azaña, president que fou de la Segona República, cantava el Veni Creator pels passadissos del Congrés dels Diputats, abans de començar una sessió plenària. Reclamava que baixàs l’Esperit creador dins les ments d’aquells que havien de vetllar per la pau, la justícia i el bon viure del poble.

Doncs que deixin anar les qüestions lingüístiques i s’ocupin dels veritables problemes del nostre temps: la pobresa que creix, les dificultats que tenen els joves per trobar una vivenda, la manca d’oportunitats, la immigració, la regulació del turisme, la desaforada fe en la religió del consum... I, si de cas volen fer res per la llengua del país, que no emboliquin la troca, seria suficient que llegissin el poema «Lo pus bell catalanesc del món» de Blai Bonet, però que el llegissin a poc a poc, assaborint el gust de cada paraula, l’emoció de cada un dels versos. S’hi parla del país, dels paisatges d’alzines, de figueres, d’oliverars, d’espígols espigats, de pletes i roques, de mates llentrisqueres i flors d’albó. S’hi parla del mar, del vent... S’hi parla de la terra que, uns més que els altres, hem mal venut.

Suscríbete para seguir leyendo