Només cinc minuts

Demà, dia onze de setembre, farà cinquanta anys del cop d’estat de la Junta de generals xilens, -se’n va dir pronunciament militar-, encapçalats per Augusto Pinochet. Volien enderrocar el govern de la Unitat Popular, presidit per Salvador Allende, i ho aconseguiren amb la complicitat, la incitació i el suport dels Estats Units. Fa poc temps s’han desqualificat alguns documents dels arxius secrets i hem pogut saber quins varen esser els nivells d’implicació i les operacions encobertes del president Nixon i de Henry Kissinger en el projecte de treure Allende del poder i aconseguir de forma violenta que el govern democràtic de Xile caigués, no fos cosa que tingués imitadors en altres indrets del món.

De sobte s’acabà l’esperança d’un temps nou en què brillava la llibertat i la justícia. La brutalitat i la massacre s’instal·laren sobre el poble xilè. I la il·lusió de canvi que significava Allende s’acabà sota el terror, la repressió i la sang vessada. Ara sé que ho vaig viure amb dolor i ràbia. I por, aquella por que el franquisme alimentà sempre. Record la imatge dels dispars sobre la façana del Palacio de la Moneda, les persecucions pels carrers de Santiago, les detencions, la música trencada de Víctor Jara. El detingueren i li estellaren les mans, abans d’assassinar-lo perquè s’afiguraven que no tornaria a sonar la seva guitarra. Te recuerdo Amanda, / la calle mojada / corriendo a la fábrica / donde trabajaba Manuel... Els enamorats de la cançó només es veurien durant cinc minuts, però ens convidaven a viure intensament tots els cinc minuts: la vida es eterna en cinco minutos... El torturaren durant tres dies. El mataren. Necessitaren quaranta quatre dispars. S’assaciaren. Li fracturaren els ossos a cops de culata. Llançaren el seu cos torturat i mort i l’abandonaren en un camp d’enderrocs i males herbes, prop d’un cementiri. Ens arribaven les imatges de la brutalitat, de la desesperació i la massacre. La gent s’amagava. Retornava el fantasma de la repressió feroç. I enteníem que podia tornar a passar.

Ens el sabíem de memòria, l’atac contra la democràcia, contra el govern que el poble havia elegit i que els generals colpistes destrossaren a cops de fusells. Sabíem de què anava, això de tirar per terra les petites conquestes d’un poble que no es resigna a la podridura. Teníem la lliçó ben apresa i el cop d’estat de Pinochet i els seus sequaços ens va remoure alguns vells fantasmes.

Franco era viu i, per aquells anys, encara signava penes de mort. El triomf d’Allende a les urnes ens havia obert un finestró a través del qual passava un fil de llum. Potser era un somni. Ens il·lusionava imaginar que, un dia, tornaríem a restablir la democràcia, la justícia social, la llibertat de pensar, el respecte a la diversitat de llengües i cultures. Volíem desfer-nos d’aquella misèria moral que el franquisme havia creat. Aquesta era l’Espanya que la gent de la meva generació vàrem rebre en herència. I he de dir que, fa uns mesos, en ocasió de la campanya electoral, quan el senyor Núñez Feijóo cridava: «O España o Sánchez», de sobte em retornava el record d’aquella herència sòrdida. I sorgia l’espectre de la confrontació.

No fa gaires dies, la Justícia xilena, després de cinquanta anys, ha condemnat set exmilitars per l’assassinat i la tortura de Víctor Jara. Llavors eren homes joves, plens d’energia i es decantaren per la repressió. La dona del cantautor, la seva companya, ara té 96 anys. Durant tant de temps ha esperat la sentència.

Suscríbete para seguir leyendo