MITOLOGIES

Una conquesta

Gabriel Janer Manila

Gabriel Janer Manila

Em va succeir el dia de Sant Jordi. Era a primera hora de la tarda i vaig baixar a Palma. Vaig aparcar en un aparcament subterrani, gairebé al centre de la ciutat. Quan em dirigia al portal de sortida em vaig topar amb una parella jove, home i dona, que portaven un nin a la mà que a penes caminava. Tindria l’al·lotó dos anys i alguns mesos, no crec que sobrepassàs els dos anys i mig. Aquell nin es deturava a mirar les matrícules dels cotxes aparcats, quasi a la mateixa altura dels seus ulls, i això obligava a la mare, que el tenia subjecte, a caminar amb una certa lentitud. De sobte, allargà el braç i amb un dit de la mà apuntà el número quatre d’una matrícula. Allargà el dit i estirà la mare fins que va poder tocar aquell quatre. Continuaren de camí cap al seu cotxe. El pare havia avençat unes passes. El nin tornava a mirar les matrícules detingudament, fins que tornà a trobar un altre quatre i novament allargà el dit i el va senyalar. Una mica més endavant tornà a apuntar amb el dit un altre quatre. Vaig pensar que era una bona manera d’aprendre la numeració i em vaig preguntar: quantes vegades al llarg de la vida aquest infant pitjarà el número quatre? I els altres números que aprendrà a poc a poc, cada vegada que els seus pares el menin a un aparcament.

La realitat —diu un vell principi pedagògic— és el primer material d’estudi. Aquell nin em va recordar una tia de la meva mare que em contava, i ja era molt vella, que, quan era una nina havia après els números amb les rajoles que numeraven els portals de les cases, als carrers del poble. Una a una, les cases tenien un número sobre el portal i, a partir d’aquells números, la nostra tia va aprendre la numeració. La realitat és el primer material d’estudi. Un professor meu de Pedagogia ens deia: de primer, els nins i les nines han d’aprendre a llegir en les fulles dels arbres abans d’agafar entre les mans les pàgines d’un llibre.

Aquell nin continuà explorant totes les matrícules i tractant de descobrir de bell nou el número quatre, fins que arribaren al seu cotxe que el pare, perquè caminava una mica més de pressa, ja havia obert. Vaig continuar el meu camí sense deixar de pensar en aquell nin que, potser aquell dia, havia descobert el número quatre. Vindran més dies —em deia— i vindran més números. Ara ha après la grafia, el dibuix. Més tard haurà d’aprendre el concepte. Haurà de saber què significa aquell dibuix i que pot expressar tots els conjunts de quatre elements: quatre dits de la mà, quatre bolles de vidre, quatre nines o nins com ell, quatre taronges, quatre estrelles, quatre gavines...

M’agradaria tornar-lo a trobar d’aquí a uns anys i saber què n’ha fet d’aquell quatre, què n’ha fet dels altres números que s’hauran afegit a la conquesta; perquè aprendre és sempre una conquesta. Si els nostres aprenentatges són imposats i rutinaris, no serveixen per res. Només quan esdevenen un descobriment, quan són una conquesta que arrabassam a la ignorància, es carreguen de sentit i, no solament perduraran tota la vida, sinó que a demés contribuiran en la construcció de la nostra intel·ligència. Ningú no és de natural intel·ligent i tot està per aprendre. Allò que has après perquè t’empenyen la curiositat i l’afany de saber, l’afany de descobrir és el que vertaderament saps.

Quan jo anava a escola —eren uns altres temps i es feien servir unes altres metodologies— sovint els mestres ens feien aprendre la taula de multiplicar alhora que la cantàvem: «Siete por uno es siete, siete por dos, catorce, siente por tres, veintiuno, siete por cuatro veintiocho...» Pel carrer parlàvem en català i a l’escola multiplicàvem en foraster. Així l’apreníem, la taula, adherida a una cançoneta que difícilment ens abandonava. He vist gent adulta que, a l’hora de cercar el resultat d’un número multiplicat per un altre, es parava un moment a pensar, recuperava la cançoneta i, finalment, redescobria el resultat en la memòria. En la memòria dura del nostre cervell.

Durant aquests dies he pensat en aquell nin i en el seguit de matrícules de cotxe que ell explorava. El dit, incert i petit, anava a posar-se on l’ull decidia. I s’alegrava de veure que el quatre, que era el número que ell ja coneixia, es tornava a repetir. Potser li donava seguretat. Començava a aprendre que el món és fet de repeticions que nosaltres descobrim una a una com si fossin noves.

Suscríbete para seguir leyendo