La rifa

Quan era molt jove i amb els amics del poble fèiem alguna representació de teatre, sempre a benefici de l’obra pia, solíem rifar una ensaïmada, amb la idea d’augmentar el cabal recaptat. He de dir que ni llavors ni mai he tingut la fortuna de guanyar en un sorteig. També he de dir que no tinc gaire costum de comprar els bitllets que, potser, em facilitarien la il·lusió de fer-me amb l’ensaïmada. Només en comptades ocasions he adquirit una participació en una rifa que havia de possibilitar el viatge d’estudis d’uns joves estudiants, o dirigida al benefici d’una causa social. Però mai la fortuna ha vingut a posar-se sobre les meves ales. I, si un dia, m’hagués presentat a ca nostra amb l’ensaïmada del sorteig, el meu pare n’hauria estat content i la padrina hauria dit que l’estel de la fortuna, sempre tan vaiver, s’havia posat sobre els meus astres protectors.

He pensat tot això per arribar a dir que mai no he tret el premi d’una rifa. I, per tant, és ben segur que, si de cas hagués comprat una participació en el sorteig dels serveis d’una senyora de vida alegre, que ha promogut un grup de soldats de la caserna del Bruc de Barcelona en ocasió de la festivitat de la Puríssima, tampoc no m’hauria tocat. Em costa pensar què hauria dit el pare si, un dia, em present a casa amb la senyora davall el braç, ni que fos una ensaïmada. I no m’hi vull enredar perquè de segur que no m’hauria tocat, i no cal gastar ni paper ni saliva.

Sempre la soldadesca tingué tirada als bordells on habiten l’alegria, la disbauxa i la festa. La literatura universal ens n’ofereix múltiples exemples. Si acudim al Quijote, veurem que les prostitutes que hi surten són dones lliures, arromangades, sense prejudicis. Segurament és aquest aire de llibertat festiva que, durant segles, han acudit a cercar els soldats als bordells públics o privats. Després d’uns dies de vida de quarter, l’esplai del soldat allunyat de la família i solitari, perdut en el desert de la distància, potser tenia una certa explicació. En el fons, els braços acollidors d’aquelles dones alegres perllongaven els de les mares.

Vull dir amb tot això que la solució de rifar els serveis d’una dona, tal com decidiren els soldats de la caserna del Bruc, per celebrar la festa, no s’escau fora de la cultura ni de la tradició casernària. En unes gloses populars de Pere Capellà, publicades en una plagueta, en temps de la Segona República, s’hi diu referint-se a uns joves soldats que «fan ses visites espès al carrer de Santanyí». Em sap greu per la colla d’amigues i amics santanyiners que tinc; però vers la segona meitat del segle XX, el carrer de Santanyí de Ciutat era un niu de putes.

I no m’entretindré en parlar d’aquells temps en què arribaven al port de Palma els vaixells de l’esquadra americana carregats de tropa. Milers de mariners desembarcaven a terra disposats a trobar la delícia d’un instant d’amor. Un amor que només era una representació de l’amor: una ficció. Però, hi ha cap forma d’amor que no sigui una representació?

Amb l’arribada de l’esquadra augmentava la població de senyores alegres. En venien de fora de l’illa que canviaven de ciutat i de lloc en funció de l’itinerari que feia l’esquadra. Així, avui podien esser a Palma, demà a Barcelona, l’endemà passat a Marsella. Se’ls deia «gavines», perquè seguien la ruta dels vaixells. I eren vaixells de guerra.

És evident que, davant uns fets com els de la caserna del Bruc, s’hagin produït reaccions diverses. La Ministra de Defensa ha dit clar i llampant que els responsables de la proposta de sortejar una cita amb una prostituta no mereixen formar part de les Forces Armades, perquè són conductes que van contra els valors de l’exèrcit, sobretot aquells que fan referència al respecte a les dones. La senyora Colau també ha dit la seva: és una qüestió de formació, d’educació. Tanmateix sempre anam a parar a la Pedagogia.

Suscríbete para seguir leyendo