Les veus de na Rafela Calona

L’altre dissabte vaig acudir a la sala petita del Teatre Principal per assistir a la representació de La claror, un text impecable i lúcid de Jaume Miró que portava a l’escena el grup Noctàmbuls sota la direcció de Pere Fullana. El fil dramàtic de l’obra és aparentment simple. Es tracta d’explicar la peripècia vital de na Rafela Calona «una de les més importants narradores orals del sud d’Europa», podem llegir al programa publicitari i alhora expressar l’amplitud de la narració oral. Rafela Servera Sureda, de mal nom Calona, era de Son Servera i fou una de les més importants contadores de rondalles en el repertori de la qual acudí a beure Mossèn Alcover. En arribar l’estiu Alcover, que passava les vacances a Sa Torre Nova, la possessió que conreava la seva família, enviava un carruatge a Son Servera perquè recollís na Calona i aquesta, establerta uns quants dies a la finca, no parava de contar les rondalles que sabia i que Alcover arreplegava amb delit.

Na Rafela era una dona cega, però la ceguesa li havia despertat altres capacitats i destreses. Homer, el gran poeta grec que recitava els versos de la Ilíada pels carrers i les places i embadalia la gent que l’escoltava, també era cec. I era cec Jorge L. Borges que afirmà que la tradició grega accentuà la ceguesa d’Homer per fer-nos fixar en la intensitat dels seus relats, en les emocions que els seus versos despleguen. El text de Jaume Miró insisteix en el tema de la ceguesa, sobretot, per subratllar l’enginy de la narradora, la seva enorme capacitat de seducció tot servint-se de les paraules.

No és estrany que un personatge d’aquestes dimensions ens fascini. I, si tenim en compte les rondalles que Alcover arreplegà de na Calona de Son Servera i les que li contà n’Antoni Garrit, de Sant Llorenç, arribarem a entendre que bona part del corpus rondallístic fou recollit al Llevant de l’Illa. El mateix Alcover havia dit que en fer l’Aplec no va traçar un pla ni féu un projecte de recerca, sinó que les arreplegà a la bona de Déu, vull dir sense planificació ni mètode. Però Alcover salvà de l’oblit les velles rondalles dels nostres pobles i alhora les escrivia per primera vegada posant-hi el seu geni d’escriptor i el bagatge lingüístic que havia agavellat. Rondalles tan belles com La mare baleneta, Sa fia del Sol i de la Lluna, Tres germans deixondits, Na Filet d’or... foren narrades per Na Rafela davant l’expectant i àvid canonge.

Na Rafela només comptava amb els registres de la seva veu –de les seves veus, podríem dir-, però posava als extrems del relat una invitació constant al risc, a l’aventura d’enfrontar-se amb la por, a la intempèrie, a la recerca de la llibertat i la justícia més enllà de les postes de sol. Només la paraula acompanyada de gestos, de silencis, de plors..., d’emocions que diuen com és el nostre paisatge interior. Així, aquelles rondalles obren encara avui una finestra a la nostra ment. I a través d’aquesta finestra ens serà possible veure uns altres universos, un paisatge poblat d’imprevisibles criatures que surten al nostre encontre.

El ritme amb què el narrador condueix el relat configura una poètica de l’oralitat. La ficció transita a través de la veu. Na Rafela Calona també sabia, com ho sabia Xahrazad, que els seus relats eren fets d’entonacions, de silencis, de gestos i que tot això contribueix al canvi d’actitud del rei Shariar, decebut per las seva experiència amorosa. Les històries que escolta cada nit posseeixen un poder benèfic: la capacitat de transformar el ressentiment que portava clavat al cor en un amor intens per la vida. Durant mil i una nits el rei va aprendre a enamorar-se de bell nou. Sabia també i ho sabem nosaltres que molts de nins i nines, molts d’homes i dones, al llarg de molts de segles, no han rebut cap altre estímul dirigit a la imaginació que les velles rondalles que, una nit d’hivern, sentiren contar al més vell de la casa a la vora del foc. Una veu que conta deixa el seu rastre en la imaginació d’aquells que l’escolten. Una veu que no ens abandonarà mai i que adesiara, en percebre l’amargor de la vida, tornarem a cercar. També és fascinant veure que la imaginació creix en la ment d’un nin d’avui amb els mateixos materials narratius que varen commoure un altre nin de fa cent, dos-cents, potser mil anys. Venturosament, uns i altres s’han deixat fascinar pel llumeneret blau que brilla al fons del bosc.

No he de dir fins a quin punt els actors de Noctàmbuls –na Toti Fuster i en Biel Bisquerra- aconseguiren que la nostra imaginació fes realitat el text de Jaume Miró, que les contances de na Rafela Calona fessin créixer per un instant el nostre delit de viure. Ho va dir el director Pere Fullana en el transcurs d’un col·loqui que seguí a la representació: En contar les rondalles que sabia a mossèn Alcover, na Rafela Calona contava la seva vida. I és això el que ha fet sempre la bona literatura.

Suscríbete para seguir leyendo