Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

MITOLOGIES

La Gavina

És probable que la culpa la tingui la literatura i, sobretot, la poesia. Per als poetes la gavina ha estat sempre un ocell dotat d’un cert misteri. Si en volem fer una descripció direm que són ocells aquàtics, que voregen les costes i les riberes, que són de cos robust i ales punxegudes, que el bec sol acabar amb un ganxo, que són blanques i, a vegades, grises, les potes vermelles, que viuen en colònies denses, que mengen tot el que es presenta: insectes, cucs, crustacis, mol·luscs, però també se les pot veure on hi ha deixalles de menjar: el poal d’un restaurant, un abocador de fems, que fins i tot arriben a practicar un cert canibalisme: vull dir que una gavina adulta pot arribar a cruspir-se els polls recent nats d’una altra gavina, es reprodueixen en els nostres pinars, però, en entrar la tardor i després l’hivern, n’arriben de fora i passen entre nosaltres els mesos freds. Com tots els ésser vius, si hem de seguir la teoria de Darwin, han vingut al món a menjar i a reproduir-se, a fer-se fortes, a perpetuar l’espècie. I s’adapten a tot perquè -també va dir-ho Darwin- aquell que no s’adapta tendeix a desaparèixer. A vegades he sentit algú que deia: Són com les rates, només és que tenen ales.

Però els poetes en tenen la culpa: les gavines han estat de manera persistent belles, generoses, capaces de transportar l’enyorança de l’enamorat més enllà del mar a fi que l’enamorada sàpiga que el seu enamorat es desmaia per ella. Ho ha cantat Marina Rossell per centenars d’escenaris: «Gavina voladora, arriba a la platja assolellada on hi fa estada la jove dels meus amors i digues-li que li envii un bes. Digues-li que el meu bes és poderós, digues-li que l’enyor».

Els poetes en tenen la culpa. Les gavines són freqüents als poemes mariners i, de manera especial, a les havaneres. Però no sempre. Pens ara en La Gavina d’Anton Txèkhov que he vist representar en diversos muntatges, el més bell, potser, el de Josep M. Flotats al Teatre Nacional de Catalunya amb Núria Espert. Aquí la gavina resta sotmesa a la destrucció que provoca el pas del temps: emocions, paisatges, persones, il·lusions, amors... Se’n va tot i en queda l’angoixa d’haver-ho perdut.

En un poema de Costa i Llobera que ha cantat, esplendorosa, Maria del Mar Bonet: Cançó de Ruixa Mantells, la gavina hi és només de passada: «Passant gemegosa com fa la gavina, / que volta riberes i torna a voltar / anava la boja del Camp de Marina / vorera de mar». Sobre la platja gairebé deserta, la gavina ha deixat l’empremta de la seva petja sobre l’arena. Aquí, la gavina només hi és de pas, però la veu misteriosa de Maria del Mar, el seu crit, que no és una recreació mimètica, sinó un plany que neix de l’entranya profunda, la fa omnipresent i la cançó esdevé el crit de la boja d’amor que ens com-mou i trasbalsa.

Però les gavines han vingut al món –ja ho he dit- a menjar, a pondre ous i a covar-los fins que neixin els polls i es facin adults. Cal assegurar la pervivència de l’espècie. Tot això m’ha vingut al pensament amb la fotografia que vaig veure fa uns dies publicada als diaris: un home obria la boca i alçava la mà amb una gamba a punt, disposat a menjar-se-la. De sobte baixava una gavina de les altures celestials i li engospava la gamba amb una rapidesa inaudita. M’han dit que succeeix a vegades que en una terrada on una taulada de gent dina tranquil·la, arriba una gavina i s’empassa el menjar del plat del comensal.

És increïble, però no podem oblidar-ho: tot ésser viu ha vingut al món a menjar i a reproduir-se. No podem permetre que una gavina vingui a prendre’ns la gamba. I no oblidem que només sobreviuen els que millor s’adapten.

Compartir el artículo

stats