Dos pintors amics: Rafa Forteza i Ñaco Fabré

Rafa Forteza: un pintor sempre dins la recerca inacabable.

Quan pens en la seva actual exposició a la Tube Gallery (Carrer Nicolau de Pacs, 27, Palma), tenc sensacions ben diverses: primer de tot aquest desplaçament continu del seu treball incansable que fa que les seves obres siguin pintura, escultura, dibuix i plaguetes plenes de paraules; després aquesta forma de mostrar, en una pràctica i funcional galeria d’art que té dos nivells ben clars, obres de diferents èpoques que em duen a recórrer trenta anys d’una feina contínua i plena de variacions com si no res, com si aquella producció plena de desplaçaments i de troballes fos un contínuum circular i circulatori en què les significacions i les imatges formen uns panorames plens d’harmonies, conjuncions i interseccions.

En el primer nivell hi ha els darrers quadres en què les imatges em fan sentir de cop dins aquella fluïdesa de la invenció pictòrica que m’arrossega a l’interior d’unes pintures de gran format damunt lli en les quals el color verd fa de fil connector entre fesomies que també s’avenen i s’encontren entre taques de color. Després Rafa em mostra dos cetres que a la punta tenen agulles clavades i em recorden escultures africanes fang. Ell em diu que aquestes escultures portàtils poden interferir i dialogar amb els quadres i les altres escultures. Una reunió d’aquests caps singulars d’aquests darrers anys formen un planter al sòl que s’estén i em fa ressonar l’obra recent amb altres obres dels anys noranta amarades d’una altra poètica plena d’altres significants que es troben per aquesta intel·ligència del pintor que sap cap a on van els seus orígens. El títol de la mostra —Rafa Forteza: Etimologies—, també em dona un camí per veure que en Rafa mostra una anàlisi etimològica, del bressol de la seva feina, les arrels, els camins, les fites i les evolucions dels seus llenguatges en aquests trenta anys en què veim, sobretot en el segon nivell expositiu, quadres i escultures fins dels anys noranta. Obres que s’encenen amb noves clarors, amb encontres inesperats, amb troballes sorprenents, amb relectures inèdites, amb ecos fulgurants. Aquelles teles enrotllades i fermades, les que s’equilibren en una sabata, les que estan damunt uns penjadors, les embolicades amb cinta adhesiva (ressonàncies del gran Joan Brossa i de Joseph Beuys) parlen amb les grans teles d’ara en què un nou llenguatge plàstic fa que el color deixi espai a unes línies mòbils, a uns cables sense embulls, que arriben a fer-se mots joguiners, combinatius i significants. Per posar una fita el quadre “Introspeccions primàries “ de 1991, un gran cercle negre que és una taca, mostra aquest viatge cíclic, ple d’exploracions i descobertes en què els principis i els finals es toquen i la trajectòria de Rafa Forteza es desplega amb tota la seva energia creativa. He trobat unes paraules de Molière sobre la pintura de Pierre Mignard que poden tancar amb la seva senzillesa aquestes notes volanderes:

Et quel est ce pouvoir,

qu’au bout des doigts tu portes,

Qui sait faire à nos yeux vivre

des choses mortes,

Et d’un peu de mélange,

et de bruns, et de clairs,

Rendre esprit la couleur,

et les pierres des chairs?

La curadora de l’exposició, magnífica i sàvia, és Esmeralda Gómez Galera. Gràcies ! Visitau aquest espectacle Rafa Forteza que estarà obert fins a finals d’abril de MMXXIV.

Ñaco Fabré ens fa veure en totes les direccions.

Quels que soient les avatars de la peinture, quels que soient le support et le cadre, c’est toujours la même question: qu’est ce qui se passe, là? Toile, papier ou mur, il s’agit d’une scène où advient quelque chose (et si, dans certaines formes d’art, l’artiste veut délibérément qu’il ne se passe rient, c’est encore là une aventure). Roland Barthes. Avui s’acaba al Col·legi d’Arquitectes de Palma l’exposició de Ñaco Fabré amb la presentació del catàleg a les 19 hores. Quan he vist les obres —pintures, collages, escultures— que Ñaco Fabré (ÑF) ens presenta amb el títol “Dar a ver”, he pensat que ens donava la clau als espectadors per aprendre una cosa que crèiem que sabíem i que havíem oblidat: la relació de l’ésser humà i l’art. ÑF ens ofereix un conjunt molt variat de composicions abstractes que, com ell mateix diu, “presenten construccions estructurals, límits precisos, geometries, metàfores del paisatge que evoquen o suggereixen un encontre amb la forma i l’espai, el color i la matèria.” I aquestes obres aconsegueixen allò que avui en dia, en una societat trastornada, intranquil·la, paorosa, carnissera i convulsa, sembla un miracle: exigir, amb l’energia fonda en què es combina la bellesa, l’equilibri, la fragilitat i la música de les esferes, a la persona el temps necessari per rebre el seu missatge sencer. Mentida! La seva força poètica completa i inacabable que les obres irradien sempre seguit i que ens mostren territoris, dimensions, percepcions desconegudes de nosaltres mateixos.

Les produccions artístiques de ÑF aconsegueixen allò que sembla impossible: modificar la nostra experiència visual segons com canvia el punt de vista de l’espectador respecte de l’obra, fer-nos descobrir angles morts de la nostra retina que encenen fogueres sensibles dins la nit fosca, atiar la nostra recerca de vibracions de formes i de colors, despertar els sentits que ens facin escoltar aquest silenci de la pintura, tan oblidat, tan llunyà, tan perdut.

ÑF ho diu ben clar: “veure / mirar / conèixer / interpretar”.

I ens dona unes pancartes brechtianes que ens poden orientar a les totes: “La profunditat de l’aire / Els límits de la forma / El buit de l’absència / La construcció de la memòria / El temps suspès / L’aparició de la llum / La densitat de la matèria / El color i la seva ressonància / La poètica de l’espai / El silenci de la pintura.”

Els quadres es dinamitzen perquè l’artista fuig dels elements homogeneïtzadors i dominants que ens ataquen per totes bandes. I sap viure en un poema ardent d’Adam Zagajewski, en la interactivitat d’una obra de Yaacov Agam, en la música d’un “Divertimento” de Mozart o en la capacitat immersiva d’un Soulages, per indicar algunes de les seves respiracions quotidianes.

ÑF ha inventat un catàleg de matisos primfilats, ha reestructurat l’espai, ha obert un camp d’impossibles, ha bastit seductores flors de fragilitat, ha teixit espires de vida en l’erm desèrtic, ha col·locat la lupa sobre els no-resos, les entreombres, els escapolons, els roïssos, la cosa poca, la senzillesa, l’irrellevant, i ho ha convertit en material catalitzador de les festes i els descobriments més íntims, de les aventures més fondes i emocionants de l’individu, d’aquesta insurreccional estètica de l’insignificant que ens ajuda a viure.

Suscríbete para seguir leyendo