No sabem en quin món som

Vat aquí un llibre inquietant. Es tracta d’un assaig -un assaig excel·lent- que presenta l’estat actual de la coneixença de que capten els essers vius de l’ambient que els envolta i com ho fan, inclosa entre aquells l’espècie humana. No solem tenir-ho present i en fer-ho, la humilitat s’imposa.

Sabem, o creim saber, com és el mon gràcies als sentits: la vista (som animals visuals, nosaltres), l’oïda i l’olfacte ens permeten captar a distància molts components de l’entorn; el tacte i el gust ho fan previ un contacte físic. Amb tot això, ens pensam saber com és el mon.

Ed Yong, britànic d’origen malaisi establert als Estats Units, és periodista científic que combina amb encert el rigor expositiu i un llenguatge comprensible per als no experts.

Primera constatació: l’evolució ha seguit camins molt diferents per triar com és la finestra cap a l’exterior de cada espècie, així com establir la mida i l’orientació d’aquestes finestres. Tots sabem, per exemple, que la finestra olfactiva dels cans és molt més ampla que la nostra, però així i tot, astora llegir que han arribat a detectar l’empremta d’un dit sobre una placa de vidre sotmesa a d’intempèrie durant una setmana! I no són els més eficients: els porcs tenen un epiteli olfactiu el doble d’extens que un pastor alemany. Hi ha espècies encara més sensibles: s’ha calculat que un sol mg. de la feromona utilitzada per certes formigues per marcar el seu camí seria suficient per senyalar-lo 120.000 Km! Ben segur que per aquestes espècies, el mon ensumat és molt diferent que el nostre mon vist.

El llibre analitza una enorme quantitat d’informació experimental, així com els mecanismes fisiològics amb que actua cada sentit en els distints grups zoològics (les referències ocupen més de 80 p). Amb això, constata les enormes diferències entre les maneres de percebre el mon. Posem per cas, amb la visió dels colors: hi ha espècies monocromàtiques, que veuen en una escala de grisos; els fisiòlegs calculen que en distingeixen un centenar. El dicromàtics, en afegir sensibilitat cap al groc i el blau, discriminen desenes de mils de tonalitats; i els tricromàtics (com nosaltres), sensibles també al vermell i al verd, podem diferenciar milions de colors. Però també hi ha espècies que capten els infrarojos o els ultraviolats. Altres mons visuals són possibles! Fins i tot inimaginables: un cert crustaci, la llagosta mantis, té 12 tipus de cèl·lules fotoreceptores, i nosaltres sols tres.

Són molts més els aspectes analitzats: Com es sent el dolor a l’escala zoològica? I la temperatura? Per cert, per alguns pot ser un estímul irrefrenable: hi ha escarabats atrets a grans distàncies pels incendis forestals (tal vegada a més de 100 km), on s’aparellen ràpidament per tal que les femelles facin la posta a l’escorça dels arbres calcinats dels quals s’alimenten. Hi ha espècies enormement eficients per captar estímuls que podem imaginar: les corrents d’aire o aigua, les viblacions al sol... I altres que no: els camps elèctrics o els camps magnètics.

En definitiva, l’autor ens demostra que no hi ha paisatges, sinó paisatges sensorials i que hi ha mils de maneres de percebre’ls. Per cloure, ens fa conscients que la catàstrofe que suposa per moltes criatures l’alteració o el col·lapse d’aquests paisatges ocasionat per l’activitat humana. En la meva opinió, un llibre sensacional, i mai més ben dit!

Suscríbete para seguir leyendo