Renaixença de la revista L'Avenç

Alegria d’alegries.

El mes d’abril passat la revista L’Avenç anunciava que tancava les portes. Tots els amadors de la cultura catalana tinguérem un regir fort i ens sentírem molt desvalguts perquè aquesta societat no era capaç de sostenir una de les millors revistes culturals dels Països Catalans. Ara, aquest proppassat octubre, reapareix L’Avenç gràcies a la complicitat de les institucions públiques, el mecenatge privat i els subscriptors, que segurament augmentaran per fer de fonament segur.

La nova directora és Simona Škrabec, escriptora, filòloga, crítica, professora i traductora que va néixer a Eslovènia i viu a Barcelona des de 1992. Una dona sàvia, oberta, que ha fet nombrosos i variats estudis sobre temes com els signes d’identitat en la literatura centreeuropea o la relació de la literatura amb la construcció de la identitat i de la memòria històrica o la importància de la traducció en un món globalitzat. Amb la seva experiència mediàtica sabrà dur la revista pels camins que conjuguin tradició i modernitat. Ho diu molt clar a l’editorial d’aquest número: «La realitat no és fàcil de comprendre. Ens volem fer forts com la flor que creix a l’escletxa, tota petita i sola, contra la immensitat de la muntanya. I imaginem la flor com un rizoma, com un entramat de connexions invisibles, però palpitants i vives, com una voluntat de convertir aquesta revista en un lloc de trobada, en un nus en la xarxa, en un espai compartit».

En aquest número destacaré una entrevista amb Peter Burke, aquest savi, gran renovador de la història cultural, que als seus últims llibres es dedica a estudiar la ignorància i que amb paraules alades ens conta les seves maneres de fer i pensar la història. Un article llarg i molt matisat d’Imma Merino ens dona una visió de tota l’obra de Víctor Erice i discerneix amb tots els pèls i senyals el seu darrer film, Cerrar los ojos, que qualifica de pel·lícula testamentària en què es fa present el cinema que ha fet i el que no ha pogut fer, i també el desig d’un miracle, d’una revelació que no arriba quasi mai. Unes pàgines de crítica de llibres i dos articles de Joan Todó i Jordi Puntí fan de la revista una festa.

Naaja al fons de la memòria.

Quan qued per parlar amb el meu amic poeta Andreu Lliteras sé que hi ha una sèrie de ritus que tindran lloc sense la més mínima intervenció per la meva part. Per això, quan quedàrem en el Bar Varadero, un lloc magnífic del port de Palma des d’on es domina tota la façana marítima, vaig quedar impactat quan vaig trobar n’Andreu que ja duia unes copes i em contava entre aferrades pel coll l’alegria de saber que l’autonomia de Grenlàndia encara funcionava.

Aquest cronista no en sabia res, del poble inuit, una població indígena, potser seria millor dir autòctona, que prové dels grups de caçadors que, amb les famílies corresponents, fa trenta mil anys varen passar l’estret de Bering fins a Sibèria i a poc a poc es varen anar disseminant pel pol Nord fins a Grenlàndia. I amb un fervor que feia estona que no li coneixia, n’Andreu em contà aquesta història: es calcula que actualment hi ha 150.000 inuits a les regions àrtiques d’Alaska, Nunavut i Grenlàndia. Parlen la llengua inuktitut, que fins fa pocs anys només era un idioma oral. L’u d’abril de 1999 al Canadà aconseguiren una autonomia important amb el nom de Nunavut, que vol dir ‘la nostra terra’ en inuktitut, tenen un parlament i una capital, Iqaluit. Nunavut és un territori àrtic de dos milions de quilòmetres quadrats i trenta mil habitants que arribà a un acord amb el Govern canadenc: els inuit renunciaven a les reivindicacions territorials a canvi d’una autonomia especial. I com punyetes saps tantes de coses d’aquests inuit?, vaig tallar a n’Andreu el discurs. Ah, estimat amic, tu saps que fa quinze anys em varen convidar al Festival de Poesia de Trois-Rivières, al Quebec. Allò era una festa, seixanta poetes vinguts de tot el món que durant quinze dies recitàvem en restaurants, bars, teatres, escoles, associacions de veïns i fins i tot salons de te.

Història.

Un dematí quan prenia el cafè amb llet mig adormit per la marxota fins a la matinada la vaig veure: tenia uns vint-i-cinc anys, uns ulls verds de moixa, uns pòmuls marcats, un somriure explosiu i una llarga cabellera recollida en una cua com les pageses mallorquines. Em va faltar temps per demanar-li de quin país era. I amb un francès molt especial entremesclat d’anglès em contà que era una poeta inuit i que venia per recitar al festival. Quedàrem per dinar. Record que em vaig haver d’aixecar un parell de vegades perquè m’explicava coses tan emocionants que no volia plorar davant d’ella. Quan em dir fil per randa la situació de la llengua i la cultura inuit vaig pensar que els catalans teníem una llengua forta i imperialista. Ells es trobaven dins la pèrdua contínua i accelerada. Feliçment havien aconseguit transcriure els sons i ara ja tenien un alfabet i un diccionari en procés. Però per molt que diguessin que el Govern canadenc protegia la seva cultura tenien problemes socioeconòmics terribles: un altíssima taxa de desocupació i un fracàs escolar molt gran. El seu estimat feia feina de camioner sense papers a Nova York i ella estava molt nerviosa perquè havien quedat que arribaria ahir i no en sabia res. També em contà que la seva poesia era sempre inspirada, que escrivia els poemes a raig i que després no en tocava res. Em contà que el seu primer poema va sortir un dia de matí que en va tenir molta de necessitat. Parlava del dolor per un germà que enyorava molt i que feia molta d’estona que no veia. La tarda d’aquell mateix dia li digueren que el seu germà havia tingut un accident. I era a la mateixa hora que ella escrivia el poema. Creia en la força mediúmica del poeta. Ens donàrem cita per a la nit al Bar Zenobio, on es feia l’off festival: decidírem que sortiríem plegats i cantaríem una cançó de bressol: ella inuit i jo catalana. Aquella nit no va aparèixer. Vaig demanar per ella i semblava que ningú no la coneixia. Els organitzadors del festival em digueren que no havien convidat cap poeta inuit que es digués Naaja. És vera, però sembla una història de misteri. On caplleva Naaja?

Suscríbete para seguir leyendo