Illes i més

Gener del 1997. The New York Times presentà al Premi Pulitzer el seu treball periodístic «Bosnia: Uncertain Paths of Peace». Era digital. Havia arribat als lectors en aqueix format i el jurat decidí que no podia acceptar la candidatura d’aquells textos i imatges perquè no s’ajustaven a les normes de participació d’aleshores.

Tan sols vuit mesos després es produí a París la tràgica mort de la princesa Diana de Gal·les. Les primeres notícies de l’accident arribaren a les 10 del vespre, hora de Nova York. Un dissabte vespre de fa vint-i-sis anys. NYTimes.com no cobria encara, amigues i amics lectors, les 24 hores del dia (sí, ja sé que us costa de creure, emperò mirar cap enrere té aquestes coses). Aquella nit va constituir una excepció. La notícia provocà un allau de visites als principals webs informatius, sobretot el del Times, i no, aquella cobertura innovadora tampoc no va merèixer un Pulitzer. El periodisme digital hagué d’esperar al 2006 per poder optar als 10.000 dòlars i el certificat d’aquest guardó.

Margalida Solivellas havia conegut a Lady Di a finals dels ‘80. Bé, no sé si conèixer és el verb adequat quan ens confessa que el més entretingut d’aquells posats a Marivent tan postissos eren les empentes i corredisses entre els reporters per ocupar la millor posició. Margalida no era aleshores «una persona famosa» com ara (intel·ligent clucada d’ull de qui, després de retirar-se, espera que el silenci arribi al mòbil i en canvi és convidada per tots els mitjans per a conèixer els detalls de la vida professional d’una periodista de soca-rel). No ho era però ja havia tengut una primícia al 1988 com era entrevistar Julio Iglesias a Eivissa, en un registre periodístic que res tenia a veure amb la carrera professional que estava començant com a corresponsal de TV3 (1986-2022).

El títol del llibre, Illes escapçades, ja parla molt del seu contingut. El mot «escapçades» em fa pensar en la nostra infantesa quan jugàvem a cartes i es tractava d’escapçar. Com diu l’Alcover-Moll, es tractava de dividir-les en dos munts «després d’escartejades, posant a sota les que estaven a damunt, per evitar possibles fraus», és a dir, els embulls que pogués tramar el jugador que les havia remenades i mesclades abans de jugar. Escapçar, tal com feia Abel Matutes mentre jugava una partida, després de concedir l’entrevista a TV3 que havia de formar part del documental sobre les autopistes eivissenques. Perquè quedàs clar quina casta de gent controlava (i controla) el joc.

Són unes illes que, per exemple, queden retratades amb el que ens passa amb l’aeroport de Palma: l’ampliació projectada als anys ’90 pels socialistes, i inaugurada pels populars, ja va quedar curta sols un any després de la inauguració. Quan demanaven al seu director com acabaria l’embogida cursa pel creixement d’aquesta infraestructura, Pedro Meaurio era clarivident: «Lo dirán quienes gestionen la isla». El relat dels fets que fa l’autora d’aquest llibre ens condueix a confirmar coses que tots intuïm: que no hi ha un projecte seriós de gestió, de país, que s’allunyi de la improvisació... i que les mesures que afecten el nostre dia a dia són preses sovint ben lluny, a centenars de quilòmetres d’aquí.

El volum està dividit en petits capítols que, d’una manera mengívola, ens descriuen amb un ordre ben dissenyat -tot i que no sigui cronològic, fet que enriqueix la narració- un caramull d’escenes, situacions, personatges... de les darreres dècades. Els peluts de les Pitiüses, els «americans» que volien ampliar el port de Ciutadella, Mario Conde, Branson, Nadal (en Rafa), na Munar, l’univers Marivent, Matas, Urdangarín i el cas Noos, Castro i Horrach, les camisetes verdes, el procés de Catalunya... No em digueu que no fa llegiguera un llibre com aquest.

La feina d’un corresponsal que ha de nodrir els informatius d’una cadena de TV no deixa de ser un exercici de concreció i, a la vegada, d’entusiasme, en cròniques de minut i mig, més o menys, dins el brogit d’un telenotícies. I Margalida Solivelles ho ha sabut fer com ningú a partir de dues premisses que no són gens incompatibles: segons com sigui l’entrevistat, deixar-lo parlar davant el micro, perquè de la loquacitat verborreica sempre pot sortir un bon titular, o bé fer-li una pregunta curta que ens deixi joies com «que hoy es lunes y estoy en el despacho» o els 7 «no» que va enflocar Bauzà per contestar una simple «han parlat de corrupció?» a la sortida d’una recepció a l’Almudaina.

L’autora inclou també referències sucoses als documentals que realitzaren des d’aquí per al 30 Minuts de TV3 com Contents i enganyats que no... no va de com ens sentim quan ens venen que vivim al paradís meravellós que promocionen youtubers i tiktokers de mig món, sinó de les estafes que patien (pateixen) els jubilats que vénen amb els viatges de l’IMSERSO. Amb el cartell de complet (1999) es podria reemetre anit amb alguns canvis (Airbnb, el creixent pes dels creuers...) i ens sorprendria la pervivència de conceptes i paraules com saturació, lobby hoteler, construcció sense mesura, ecotaxa,...

En conclusió, un gran llibre d’una periodista tan admirada com admirable i força compromesa amb aquestes illes nostres. Que no és poc. Mentrestant, sona, de fons, A Day In The Life. The Beatles forever.

Suscríbete para seguir leyendo