Cap a la tardor

Curtcircuit.

S’ha apagat el llum. Cop en sec. Ha fugit el corrent elèctric. L’ordinador on escrivia un correu ha quedat negre. El gabinet negre. La biblioteca negra. El meu cap negre. Solitari, un poc orgullós d’aquesta solitud, un poc inquiet d’aquest orgull. Em toc el nas. El duc posat. Madame de Lafayette sabia que era el primer que queia de la calavera. Els inuit es toquen el nas per saber que són vius. Em toc el nas i mir cap als vidres d’un gris argentat per la darrera claror del jardí. Aquesta resplendor de plom i de plata em reanima per dedins. Em toc el nas un altre pic. És igual viure sense corrent elèctric. Viure, ser viu. Viure és ser feliç.

Relectures.

Fa una calorada de mil dimonis. Escric amb el ventilador de pales de fusta de noguer penjat al sostre com si fos un ambient d’una novel·la de Graham Greene en un país tropical. Alguns mosquits que m’ataquen també ajuden a aconseguir l’efecte de país infestat. I per afegitó tenc un altre ventilador Bluesky de plàstic blanc a l’esquena. Els dos són molt silenciosos i mouen amb frescor i eficàcia l’aire del meu gabinet que d’aquesta manera es converteix en respirable. Amb aquestes ajudes m’he passat el mes d’agost fent relectures. És un exercici que m’entusiasma. Agafar alguns d’aquests libres que estim i tornar a assaborir-los. Descobresc coses que havia oblidat i en trob d’altres que m’havien entusiasmat i que recordava fil per randa. També en aquesta exploració inacabable d’aquestes obres descobresc passatges que em semblen nous de trinca i enjòlits que són com si fossin trossos acabats de reescriure. Els libres bons són infinits. I no em cansaré mai de repetir que la vertadera lectura és la relectura.

Potser El Jardín de los Finzi (Lumen) és el que m’ha fet més companyia. En tenc tres edicions: l’original Il Giardino dei Finzi-Contini (Mondadori), que em va regalar fa cinquanta anys na Rosa Samaranch, un patrícia amiga de l’època barcelonina que fou qui em va descobrir tota l’obra de Giorgio Bassani, la qual cosa li he agraït tota la vida. L’altra edició és la catalana El Jardí del Finzi-Contini (Proa), molt ben traduïda per Pau Vidal. I aquesta espanyola magníficament traduïda per Carlos Manzano que és la que aquesta vegada he fet servir.

Pas un guster de reviure aquesta crònica entre el narrador i els fills de la noble família jueva dels Finzi-Contini de Ferrara (Itàlia), que té elements de novel·la d’aprenentatge i d’elegia. Bassani sedueix el lector i l’introdueix en el coneixement de la història d’una família de l’alta burgesia jueva, amb un palau, la magna domus, envoltat d’un jardí de faula, el Barchetto del Duca, on l’alter ego de Bassani es farà amic del fill Alberto i s’enamorarà de la filla Micòl. Quins horabaixes infinits m’he passat passejant entre les mil i una espècies vegetals d’aquell jardí inacabable, escoltant les converses del protagonista i Micòl, mirant les partides de tenis, participant en les discussions sobre política entre Alberto i Giampiero Malnate, un altre amic, i somniant en un temps en què per desgràcia la Segona Guerra Mundial ho cremaria tot davall una pluja insistent i apocalíptica. La prosa d’un poeta com Giorgio Bassani ha aconseguit emocionar-me una i altra vegada. Això és la prova de foc de la gran literatura, del gran art. Llegiu Bassani, tot Bassani! No us en penedireu.

Rars.

Per què ador els irregulars, els rars? Aquells individus o textos fora dels límits admesos, de les formes esclerosades, en les fronteres dels papers i dels registres convinguts, aquells que terbolegen, ataquen o desplacen les categories admeses, aquells que tenen per destí l’oblit, el desconeixement i la desaparició.

Diaris.

Som un amador d’aquests quaderns de bitàcola que molts d’humans escriuen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d’adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d’un home que quasi no feia altra cosa que el diari: Amiel. Un home que escriu: «Un dia més, un pas més cap a la mort» et pot donar totes les sorpreses. I gaudesc amb diaris tan de capçalera com El quadern gris de Josep Pla, el Journal d’André Gide i de Jules Renard, els Cahiers de Paul Valéry, els dietaris de Robert Musil, de Blai Bonet, de Wittgenstein, de Marià Manent, de Julien Green, el Glossari d’Eugeni d’Ors, els diaris de Virginia Woolf, de Pierre Léauteaud, etc. Els humans en aquests temps carnissers i llançats cap a la incultura s’obliden sempre seguit de si mateixos. El que aquest cronista aconsella als seus amics és que facin un dietari per a ells mateixos. I insisteix i sacseja i raona i desraona i fa l’ullastre esbrancat a favor d’aquesta manera de veure’s a un mateix. En una societat que només cerca l’entreteniment a preu fet, que només vol distreure’s, moure’s, anar de marxa, sortir a sopar, viatjar a tota, no avorrir-se, no estar sol, no pensar, etc., parlar d’un dietari sembla un absurd. Ja ho diu, clar i català, l’amic i mestre Jordi Llovet: «Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida.» Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam dedins (el quotidie morior dels clàssics). I això és higiènic, és engrescador, no té contraindicacions ni efectes secundaris. Dietaris recomanats. 1. Dietaris d’Albert Ràfols Casamada. 2. Quaderns de l’Alquimista de Josep Palau i Fabre. 3. Dietari complet de Marià Manent. 4. Inflexions de Josep Iborra. 5. Dietaris de Joan Fuster. 6. Diarios de José Carlos Llop. 7. Dietaris de Feliu Formosa. 8. Dietaris de Pere Gimferrer. 9. Bosc endins de Valentí Puig. 10. Dietaris de Vicent Alonso. 11. Dietaris d’Enric Sòria. 12. Dietaris de Miquel Pairolí. 13. La cambra insomne de Ramon Guillem. 14. Les hores fecundes de Joan Garí. 15. En aquesta part del món. Dietaris (1945-2004) de Guillem Simó. Fan tanta de companyia!

Suscríbete para seguir leyendo