Xaman

La flor perduda del xaman de K és una bona novel.la d’aventures. N’és l’autor Davide Morosinotto. Edita el llibre l’editorial Bambú en la versió en català d’Aurora Ballester, amb il·lustracions interiors d’Andrea Guerrieri. El volum té alguns atreviments en el disseny interior, que pretenen fer més evidents algunes situacions o emocions. En la portada s’hi inclou un apunt orientador: es tracta d’un viatge increïble dels Andes a l’Amazònia. Tal qual.

En efecte, el viatge que es relata en les més de 400 pàgines de la novel·la –cal, doncs, ser lector: el text, però, no cansa, sinó, tot el contrari, perquè és un text dinàmic també formalment on parlen veus distintes-, comença en un hospital de Lima, i bona part d’ell es desenvolupa en la selva amazònica que té una important àrea en el Perú. Viatjarem amb cotxe, autobús, a peu, amb avioneta de traficants de pasta de coca, amb canoa. Sendero Luminoso ens segrestarà. Coneixerem Cuzco i Macchu Picchu. Iquitos. Etcètera.

Com en tot relat d’aquesta mena, el viatge dels protagonistes és iniciàtic. Creixen i aprenen. S’enfronten a decisions per prendre les quals no tendran el suport d’adults, encara que alguns d’aquests els ajudaran en més d’una ocasió. Coneixeran noves emocions i sentiments no coneguts. La principal protagonista, na Laila, a més, es farà més forta per mor d’un greu problema de salut, per a la solució del qual comptarà amb el suport lleial i absolut del seu nou amic El Rato. Ella vol saber. Cercarà un xaman, i una flor de suposat gran poder, que creix (o no) en el més dens recó de la selva. El viatge acabarà potser en altres dimensions, assumpte ben justificat en el darrer terç, essencial, de la novel.la, i en un breu aclariment final de l’autor.

L’aventura de na Laila i d’El Rato es fa perquè hom troba en una biblioteca un dietari escrit a mà per un altre viatger de fa algunes dècades, perdut sense deixar rastre. Dietaris, mapes, cartes... Recordem Les mines del rei Salomó, d’Henry Rider Haggard, El món perdut, d’Arthur Conan Doyle o Els fills del capità Grant, de Jules Verne, per citar només aquests tres exemples paradigmàtics. Morosinotto els deu haver llegit. La seva proposta en segueix, prou bé, l’estela.

Suscríbete para seguir leyendo