Tot recordant Agustí: S’ha d’entendre?

Dos dies separats per vint anys:

Primer dia

1. Sala de visionament, la Perifèrica produccions. Int-horabaixa

A la tardor del 2001 no record el motiu, però aquell dia n’Agustí era a la productora. L’estiu jo havia rodat un curtmetratge que vaig titular T’he de veure. Li vaig mostrar un primer muntatge i em digué S’HA D’ENTENDRE? Vaig respondre que no, i va afegir -així bé, molt bé.

Quan estudiava amb n’Agustí a l’Institut del Teatre de Barcelona, curs 1979-1980, record un matí a la plaça Reial fent canyes mig apostant qui i quan feríem la primera pel·lícula... No perdeu ni un segon en comptar per golejada a zero, guanya Agustí.

Vaig tenir la fortuna de produir, El ventre del mar (2021), una pel·lícula en la qual Agustí es retrobà amb ell. En paraules seves, va ser lliure, i va dur al límit i va estirar la corda, a punt de rompre’s. Un bon exemple, la seva primera obra Tras el cristal (1987).

Segon dia

2. Pis de l’Eixample a Barcelona. Saló ca n’Agustí. Int-horabaixa

El 7 de novembre del 2022, dilluns per més senyes, va ser el darrer dia que el vaig veure. Em va obrir la porta i davant jo va comparèixer en Nosferatu. Em va sortir de l’ànima -Has aconseguit ser en Nosferatu! Varem riure tots dos i anàrem al sofà. Estava molt cansat. Xerrarem de Loli tormenta la seva pel·lícula pòstuma. Un dia del mes d’agost, jo havia passat pel rodatge al Prat de Llobregat i vaig sortir desencaixat i amb el cor estret. L’havia vist molt rebentat... Ara tornava a fer quimioteràpia i es trobava molt bé, en comparació amb el sobreesforç del rodatge. Estava engreixant, encara que davant jo hi havia un fideu estirat al sofà. La pel·lícula ja estava acabada, quedaven quatre retocs. Me contà escenes i anècdotes, així me vaig atrevir a demanar-li si pensava en la mort. Me va respondre que sí, que al comodí tenia obert el llibre tibetà dels morts.

No sé per on li pegàrem, però li vaig xerrar d’en Kallifatides, un escriptor grec emigrat a Suècia que, després d’una llarga obra en suec, als 77 anys, havia començat a escriure en la seva llengua materna una mena d’auto ficció... Tot això per dir-li que a la fi tenia un pla: Als 70 farem la meva primera pel·lícula. Uro! ja era hora, rient.

- Espera, espera que no he acabat, en farem sis. I això fins que jo compleixi els 77. Què, com ho veus? Esclatà a riure i em digué:

–T’imagines que siguin bones?

Suscríbete para seguir leyendo