Vivències

Tot recordant Agustí: Agus

Encara recents les llàgrimes per a la desaparició de l’Amic, aquí un text del també cineasta Antoni Aloy

Antoni Aloy i Agustí Villaronga.

Antoni Aloy i Agustí Villaronga. / Arxiu A. A.

Antoni Aloy

Fa quatre anys em van demanar que presentés n’Agustí Villaronga en un homenatge que li feren aquí, a Mallorca. En aquests darrers dies de ràbia i tristesa he tornat a llegir aquelles paraules que vaig dedicar-li, i que tant li van agradar. Sembla que les hagués escrit avui. Ara, amb el cor destrossat, penso en la immortalitat, que fa que el passat es torni present, i m’omplo d’esperança:

Presentar n’Agustí Villaronga significa per a mi molt més que introduir un gran cineasta. N’Agustí es el meu amic. El meu gran amic. Un germà de l’ànima i un mestre de la vida.

Era l’any 1992 quan ens vam conèixer als terrats de Montision; el sol posant-se i La Seu al fons. Als meus ulls, ell era una espècie d’estrella del rock i jo el seu fan number one. Em sentía tan nerviós que li vaig tirar una gerra de caipirinya damunt que el deixà tot xop. Imagino que ell pensà: “Vaja quin fan number one que m’ha tocat...”. I així, tal qual, com diria en Humphrey a Casablanca, “It was the begining of a beautiful friendship.”

D’aleshores ençà, hem creuat els Estats Units plegats, recorregut la Xina i revolucionat L’Havana. Junts estimàrem en Blai Bonet, i de La Terremoto de Alcorcón en férem matances. Biel Mesquida ens regalà el “xiuxiueig de les xicrandes” i amb la Marisa Paredes encalçàrem ovelles.

N’Agustí era al meu costat quan vaig rebre la trucada d’en Harvey Keitel i també quan la malaltia em va treure fora d’òrbita. Junts hem fet pel·licules i plegats n’hem viscudes més encara.

He vist n’Agustí fer pastissos per sobreviure i també guanyar deu premis Goya. L’he vist creixer com a artista i enlluernar com a persona, però mai envellir. L’apassiona tant la vida que dins la seva ànima no hi ha lloc per a cruis ni rues… L’Agustí es curiós, caparrut i feliç com un nin dolent beneït per la lluna.

La primera vegada que vaig veure Tras El Cristal jo tenia setze anys. Buff...! Menudo trauma-fantásia-vision-predator-revelation-trip-on the rock’s que va ser allò!… Inoblidable. L’impacte, la fascinació que em causà signficà un abans i un després per a mi. La Paredes amb bata de seda vermella baixant i pujant escales, la injecció de gasolina clavant-se al pit d’un nen que cantava com un blavet, les mans enguantades d’aquell jove que idolatrava un vell tancat dins un pulmó de ferro… Aquelles imatges exquisides i perverses em van travessar el cor com si fossin estaques, omplint-me de goig i devoció pel cinema. De llavors ençà, cada pic que veig un nou film d’en Villaronga sento el mateix: goig i devoció pel cinema.

Cartell de la pel·licula 'Pa negre'.

Cartell de la pel·licula 'Pa negre'. / Antoni Aloy

Amb la seva mirada d’ulls negres i brillants, el cineasta ens endinsa en un món on el realisme més cru es conjuga amb la poesia més profunda i ens enfronta cara a cara amb l’horror, la guerra, la malaltía, la miseria, la bogeria, obilgant-nos a mirar allò que no volem veure. Ens embruta per després ensenyar-nos que de la foscor neix la llum, i que no hi ha llum més bella que la que resplandeix en la obscuritat.

Record que un dia li vaig dir: “Agus, ha arribat l’hora de posar-se perruca”, i vestit per la Yvonne Blake, n’Agustí es convertí en el meu fantasma Fosc per sempre més... Ladies and gentlemen, amb tots vosaltres, the one and only, AGUSTÍ VILLARONGA!

Suscríbete para seguir leyendo