Els reis porten llibres: Francesc Cambó, retratat...

Per què és tan necessària avui en dia una (nova) biografia de Francesc Cambó, polític català (i espanyol) de la primera meitat del segle XX? El seu autor ens dirà que la resposta és òbvia, més si consideram que hi ha dedicat trenta anys de feina i recerca. Tanmateix, podria ser ben oportú pegar un cop d’ull a la nostra realitat social i política i, per això, plantejar-nos una sèrie de preguntes: es tan diferent la relació Catalunya-Espanya d’ara de la de fa, posem per cas, un segle? Tenim clares les fronteres entre la vida pública i la vida privada dels càrrecs polítics, després de quasi cinquanta anys de democràcia? Som capaços de diferenciar la veritat de la falsedat quan afrontam allò que ens proposen els mitjans de comunicació? Volem fer-ho, en realitat? Serem capaços d’assumir durant molt més temps el descrèdit de la política i la deriva dels partits, diguem-ne, tradicionals? És l’ombra omnipresent de l’emèrit Juan Carlos el fantasma del seu impresentable i corrupte padrí, Alfons XIII de Borbó? No és de pura justícia poètica que aquesta biografia de Cambó surti d’impremta just quan s’estrena a HBO Max la sèrie documental “La sagrada família”, amb el clan dels Pujol i la Transició espanyola com a grans protagonistes? Si me permeten que faci meves unes afortunades paraules de Jordi Amat, no trob millor manera de comparar Cambó amb Pujol, la seva reencarnació política: “el primer va voler ser com un príncep del Renaixement; el segon, un Moïses amb màscara de menestral”. Només faltaria, per acabar-ho d’arrodonir, que Miquel Roca i Junyent s’hagués atrevit a prologar aquesta magnífica “Francesc Cambó. L’ultim retrat” que ara ens arriba, obra del veterà historiador català Borja de Riquer.

Francesc Cambó i Batlle (el Baix Empordà, 1876-Buenos Aires, 1947) és, probablement, el polític català i espanyol més fascinant de la primera meitat del segle passat. Com apunta l’autor d’aquesta biografia, “Cambó fou el líder més influent del catalanisme emergent, el regeneracionista més rellevant, el parlamentari brillant, el ministre més eficaç i innovador (…). Els esdeveniments històrics, però, li van impedir (…) ser Bismarck a Madrid o Bolívar a Catalunya, i va acabar donant suport al triomf del franquisme des de l’exili”. Les nombroses aproximacions que n’ha fet la historiografia catalana i espanyola durant el darrer quart de segle han estat, però, massa condicionades per les seves Memòries, escrites poc abans de morir, entre 1944 i 1947 –importants, però excessivament autojustificatòries– i pel ja clàssic treball de Jesús Pabón (Cambó, 1876-1947), escrit fa més de mig segle i que, en definitiva, no deixava de ser un encàrrec, amb les servituds que això suposa per a qualsevol biografia rigorosa.

Borja de Riquer Permanyer (Barcelona, 1945), catedràtic emèrit i professor honorari d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, és un dels principals especialistes actuals en història del catalanisme polític i del franquisme. Autor de dos centenars llargs de publicacions, hom podria destacar d’entre la seva extensa obra títols com Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1977), L’últim Cambó, la dreta catalanista davant la Guerra Civil i el franquisme (1996), Escolta, Espanya (2001) o Alfons XIII i Cambó (2015). Ha estat també autor del volum novè de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, titulat La dictadura de Franco. L’obra que ara ens ocupa, publicada per Edicions 62, culmina una exemplar carrera d’honesta investigació històrica i esdevé la biografia definitiva de Francesc Cambó, un personatge que l’ha acompanyat durant els darrers trenta anys. Ara en tenim l’últim retrat.

Suscríbete para seguir leyendo