Lluís Maicas es presenta a ell mateix a la contracoberta, com és costum a la casa −editorial Ensiola−, amb un poema. És autocreença en hom mateix? És descreença?: «em pregunto si calia tanta fe / per a tan poc profeta» és el poema en què transita per la fe com per la religió, malgrat que, en realitat ho fa, això del trànsit, per tots els poemes.
Lluís Maicas és un escriptor prolífic, però ara més que mai li ha arribat el temps de producció immensa; i d’edició, ara que també les editorials el saben un valor ferm i aposten per la seva lectura de les coses. Perquè Lluís Maicas no fa sinó donar-se una volta i contar-nos-ho. Des d’aquell propòsit aconseguit de dietari sostingut tot al llarg d’un any, ja hem parlat ara i aquí de noves i recents publicacions.
Culleres amb forats, o tot allò que s’escau a la vida, és un poemari escrit els dos darrers anys, alhora que preparava altres materials. Ara que la vida mirada cap enrere és intensa, i a vegades fa figa, la seva visió escèptica i alhora sorprenent, també punyent, s’atura a les coses més properes. A manera d’anotació, en fa poemes.
Així com la crisi de les vocacions religioses, en què comença, vista si més no com la manca de producció i consum de dolços conventuals, aquest és el tarannà d’escepticisme amb què aquesta visió una mica irònica de la vida pren volada. Tots, o quasi, són poemes curts, com apunts breus de situació al món. Perquè no fa grans repassos; fa petites aturades damunt moments, objectes, que ens permeten entendre la vida i, com aquell plat de sopa sense ni tan sols sopa, menjar-lo amb una cullera amb forat, no fos cosa que ens temessin, que ens hi manca, la sopa.
Tot pot escampar per terra, des del quadre d’un naufragi penjat a casa temps enrere, tot sabent tenir-ne aixopluc, no com aquell caragol bover que ja ni en troba ni pot pagar-la, la casa. Perquè la vida s’esquerda, a poc a poc, com aquelles tendes que davant els nostres ulls tanquen. Però, de la merceria, no en fa llàstima, no; el poema de Maicas ens fa saber com el mercer viu i conviu amb el seu mostrador, de la mateixa manera que les coses canvien i la mort s’apropa.
Sense acritud. La seva actitud és de consciència del jo i de la fuita compartida, on fins i tot s’arrisca a vaticinar la Crisi política que pot significar el risc d’extinció dels polítics −perdó, volia dir escarabats− merders. No debades li queda l’esperit llunàtic, a aqueix Lluís Maicas, artista plàstic i escriptor, que entremig fins i tot ha conegut les responsabilitats polítiques, que del llunyà Taller Llunàtic de què formà part, podia semblar s’havia tornat una persona seriosa.
Els turments de l’edat i l’acceptació de les limitacions formen part d’aquesta mirada a la seva quotidianitat, al seu entorn, volent «amagar-se de la realitat / i de la seva mania persecutòria»; això diu, però no és vera.
