Fins fa relativament poc temps, les editorials en paper marcaven les tendències en el que, de forma ampla, hom definia com a literatura juvenil. En les seves col·leccions hi trobaves els clàssics més canònics: Verne, Conan Doyle, Dumas, Stevenson, Kipling, etcètera; i alhora autors i autores que, poc a poc, es feien lloc entre els mestres: del Amo, Gisbert, Gómez Cerdà, Janer, Moure, Farias, Carranza, Canela... Els premis literaris i les primeres recomanacions escolars marcaven el pas. De què es parla ara quan es parla de literatura juvenil? Sens dubte d’aquella que es fa per a la lectura dels joves. També, de la que fan molts autors i autores joves, i s’encasella en la categoria anterior. Vegem algunes coses en relació amb l’assumpte.
L’ús hàbil de les xarxes és possiblement una de les característiques dels escriptors joves d’ara. Pengen a les xarxes els seus escrits. Els produeixen incansablement (via fanfiction, Wattpad) i en fan la pròpia difusió per cercar lectors (via blogs, Goodreeads, booktubers, bookstagrammers, booktokers, autoedicions, Amazon). El que compta són els likes i els share. Els joves autors, nadius digitals, ho saben. Són, en realitat, prosumers (productors i alhora consumidors de productes literaris). Els vells no entenem res.
Vivim uns moments de canvis de paradigmes en tots els aspectes de la vida i del pensament. També, és clar, en la literatura i en tots els seus elements: creació, difusió, edició, venda, lectura, recepció, crítica... Amb un agreujant: tot es produeix a velocitat vertiginosa, sense temps per a la reflexió pausada. Tota idea i tota expressió és efímera, i a més pot ser esbucada instantàniament per una piulada brillant d’un qualsevol membre solvent d’una qualsevol comunitat virtual (Twitter). O per un trol. La confusió, doncs, és aquí. També hi va haver confusió en el món literari, però, i no fa massa temps, quan els agents i la publicitat de masses començaren a ficar-hi el nas.
Potser amb l’intent d’aclarir-la, el Gremi de Llibreters de Mallorca ha fet bé de dedicar al tema una de les taules rodones incloses en les I jornades del sector del llibre a les Illes Balears, celebrades els dies 25 i 26 de març de 2022, a la Biblioteca Pública de Palma Can Sales, amb el suport del Departament de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística (Consell de Mallorca) i de la Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura: Joves autors i lectors. Noves tendències i literatura. Bookstagrammers. Hi participaren Montserrat García (escriptora), Joana Pastor (escriptora), Mano de Mithril (escriptor), Laura L. Capella (escriptora), i les bookstagrammers Laura Dorado (@llegironollegir) i Neus Duran (@historiesalafresca). Gemma Marchena, escriptora i periodista, moderà el debat.
La taula començà amb una seva provocació: què vol dir ser “autor jove”? Òbviament, hi va haver altres provocacions, com: què és la “literatura juvenil”, ara? A qui això escriu, sens dubte una persona, per dir-ho finament, no-jove, encara li dura el conflicte cognitiu que li creà el debat viscut en la taula, certament de gran interès. Intentarem posar alguna fita.
Els autors i autores joves presents a la taula, algun tampoc no tan jove i tots destinats, tanmateix, a deixar de ser-ho, es defineixen com a escriptors, i són en general lectors apassionats. Escriuen i segurament llegeixen o han provat de fer-ho a Wattpad, potser tenen rebots de piulades seves al Twitter, pengen originals a Amazon... Passen gust, diuen, d’escriure. I tal vegada pensen que, si tenen sort i capten l’atenció de qualque editorial clàssica o de qualque editorial nova ambiciosa (n’hi ha una oferta incomptable en les xarxes), aconseguiran a la fi vendre milers d’exemplars en un no-res, i a més vendre els drets a qualque plataforma necessitada de continguts. Aquests joves escriptors aportarien o, al seu cas (Joana Marcús, per exemple), aporten a l’editorial i a la plataforma no només un llibre –el producte–, sinó que també hi aporten els compradors. De vegades, segons la qualitat del text, o la sort i l’habilitat, desenes o centenars de milers de followers fidelíssims, digitalment compulsius.
Les xarxes també permeten els joves autors convertir-se en prescriptors de lectures a través de Goodreads o fent-se booktuber o bookstagrammer o booktoker. Com que tot en les xarxes és efímer, cal anar migrant de xarxa en xarxa. Ho fan. “Com a escriptora, em provoca estrès”, va confessar qualcú de la taula. I és que aquesta literatura –una literatura lliure, en la que moltíssima de gent escriu i publica en xarxa o en autoedició– tal vegada només és possible amb una autopromoció constant, competitiva i permanent. Significa això que, en lloc d’ocupar-se d’escriure bé i de fer-ho amb singularitat, des de l’originalitat i amb rigor, l’autor/a jove ha de preocupar-se d’escampar el que escriu i de produir contínuament? Però, aquesta pregunta no té sentit en el nou paradigma, on el que predomina és el (passar) gust personal, i no cap criteri ni filtre crític ni de revisió editorial.
Per això s’afirmà, en la taula, que els prescriptors tradicionals han quedat fora de joc: ara la prescripció es fa en les xarxes, en una recomanació expressada en les xarxes –suposadament– d’igual a igual, compartida i comunitària. La identificació del possible lector (jove) amb els prescriptors virtuals (joves) és molt fàcil. I lliure, aparentment. Hi pot haver una relació de confiança. Ja no són els adults, els prescriptors: mestres, llibreters, pares i mares, crítics... Ho són els influencers (generalment joves). Perquè, ja se sap i s’accepta que “nocions estètiques com la qualitat o el gust són això, però res més: nocions, discursos, construccions”, com diu Sebastià Portell, sens dubte un autor jove, a Les nenes que llegien al lavabo (103, Ara). També diu Portell, però, que “el primer llibre que record haver triat va ser, justament, un llibre que m’ensenyaria a llegir millor” (68). De veres s’escriuen per als joves llibres que els ensenyen a llegir millor? No vagi per dit.
És a les xarxes, doncs, on es troba ara el fenomen recent d’una, diguem-ne, nova literatura juvenil. El debat teòric sobre la definició i l’abast del concepte és intens. Harry Potter, Laura Gallego, Jordi Sierra i Fabra i en el millor dels casos Tolkien, són els referents. Aquesta literatura juvenil i/o la d’autoria jove que s’hi pot col·locar, té ja espai propi en les llibreries. És un gènere adreçat volgudament i específicament als lectors de certa franja d’edat elàstica, diguem entre l’adolescència i l’adultesa, període també volgudament amplíssim i que, molt intel.ligentment, les editorials fragmenten en new-young, young, young-adult, new-adult i... fins on arribin les vendes. I fins on senyalin les xarxes, que comanden. Les editorials, a l’aguait sempre, segueixen les seves prescripcions.
“Els editors tenen molt en compte els bookstagrammers”, va afirmar, en efecte, una de les dues que participaren en la taula rodona. Ella ha descobert durant el confinament que els referents són ara a les xarxes: “A Instagram hi ha moltes comunitats de lectors, molt potents: en anglès, sobretot, i també en castellà. No tant en català. Socialitzen la lectura. S’hi fan debats, recomanacions i crítica”. Però, va reconèixer que per a ella “l’important és “desvirtualitzar” les persones, poder-les trobar i conèixer presencialment”.
I quins són els temes i els models d’estil d’aquesta literatura juvenil o que aquests autors joves escriuen (generalment)? L’editorial Planeta, per exemple, pregunta en la seva web: “Te gusta el misterio, la fantasía y el romance?”. Vet-ho aquí. A la taula es varen esmentar els temes principals: fantasia (sigui clara, obscura, èpica, urbana, etcètera: qualcú va parlar d’una multitud de gèneres i subgèneres), vampirs, un poc de ciència-ficció, l’amor romàntic, allò feèric i èlfic... És ben clar que se segueixen, doncs, uns referents comuns: la saga Crepúscul, la sèrie de Harry Potter, potser Tolkien o George R. R. Martin o Terry Pratchett o Suzanne Collins...
En la taula s’apuntà que la literatura juvenil actual ha de servir perquè el lector es trobi a ell mateix gràcies a la peripècia dels personatges, pugui comprendre la construcció de la identitat, visqui experiències d’evasió, freqüentment en universos paral·lels o paranormals o en moments post apocalíptics, sense excloure protagonistes amb dificultats d’adaptació o amb disfuncions o discapacitats. Hi ha més personatges femenins, empoderats. “Les noves tecnologies influeixen molt en les noves narratives”, s’acceptà. S’hi comença a introduir sexe (quasi) explícit. Una de les autores indicà que, havent percebut un esgotament psicològic, per mor de l’experiència de la pandèmia, dels joves amb qui tracta, creu que “puc escriure alguna cosa sobre autoajuda per als joves (resiliència, bondat...), és un camp a explorar”.
Cerquem a l’atzar i en la xarxa, clar, casos per poder categoritzar. En les obres d’un autor jove de gran èxit de vendes, que signa Blue Jeans, es tracten temes conflictius de l’adolescència, amb un llenguatge propi dels joves, i hi vessa romanticisme. En el blog Comunidad Baratz, es perfila així la literatura juvenil d’ara: “debe tratar temas en los que los jóvenes se sientan identificados: amor, soledad, rabia, búsqueda de la propia identidad, entorno social y afectivo, etc.; narraciones menos complejas que las dirigidas a adultos; más estilo directo que indirecto; predominio del monólogo interior; pensamiento y lenguaje adolescentes; estructura cerrada.” Tendències o, diguem-ho, clarament, literatura de fórmula?
També a la xarxa es troben altres claus del fenomen: interès dels docents perquè es crein obres que puguin enganxar els alumnes; interès (molt gran) d’editorials (velles i noves) per explotar un ample sector de consumidors enganxats a les xarxes i a les sèries; i una indiscutible frissor per produir (els escriptors) i per posar en el mercat llibreter (els comercials) aquesta mena de llibres de forma continuada i, si pot ser, en format de sèries o de sagues.
A la taula també s’esmentaren altres noms, i per tant, altres influències, diverses: Michael Ende, els clàssics Verne i Salgari, el ja citat Sebastià Portell, Laura Gost, Duna de Frank Herbert, Roald Dahl, Tom Sharpe, Ruíz Zafón, Stephen King... Curiosament, qui esmentà Ende, lloà, per la impressió que li va causar, el llibre Momo precisament per la crítica que conté sobre el mal ús del temps i de qui ens el roba. Res no ens fa perdre tant el temps, però, com les xarxes. Per una cara ens donen ales i per l’altra ens les retallen. Llegiu Byung-Chul Han (No-cosas, Taurus, i El aroma del tiempo, Herder). També en la Literatura (amb majúscula). El panorama és, en efecte, confús; estrany, si més no. Confiem que no sigui per tant. Hem volgut parlar només de (certa) literatura juvenil i d’unes autores joves i il·lusionades que participaren fa unes setmanes en una positiva taula rodona a Can Sales.
