La conducta de los pájaros, el llibre de Jennifer Ackerman publicat per Ariel és una obra de divulgació científica que posa al dia el coneixements que tenim dels aucells sobre aspectes com cant, treball, joc, amor i criança, basats en estudis fets per la pròpia autora i una munió d’aportacions de diversos investigadors. L’observació constant i l’ús de noves tècniques i tecnologies han ajudat a comprendre millor el seu món i més enllà d’aquest coneixement posa en evidència com els investigadors segons el seu sexe o origen geogràfic han influït en els seus estudis. El llibre és una obra ingent, no menys de 500 espècies són descrites a través del seu comportament. Seria convenient que s’inclogués una relació de noms científics perquè just són citats amb els noms comuns. Això facilitaria ampliar informació pels interessats.
Ackerman (Nebraska, 1959), naturalista graduada a la universitat de Yale, s’ha dedicat a la divulgació científica treballant en mitjans prestigiosos com a Scientific American, The New York Times i National Geographic en el que ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat. Aquest és el seu segon llibre sobre aucells, abans va publicar El ingenio de los pájaros, sobre les seves habilitats socials.
La diversitat d’aucells és elevada, existeixen més de 10.000 espècies conegudes i se suposa que encara en queden per descobrir. Tenen capacitat per adaptar-se a qualsevol ecosistema, el que fa que habitin a tot el món, amb preferència pels tròpics. Tants de llocs ecològics dona lloc a una gran diversitat de mides, pes, formes, anatomies i fisiologies. L’any 2016, un grup de científics va fer un descobriment cabdal respecte del seu cervell, els aucells tenen una quantitat de neurones molt superior a les dels primats de mida similar. Les neurones dels aucells són més petites, més nombroses i més densament disposades que les dels mamífers i primats. Aquesta densitat fa que el seu sistema nerviós sigui ràpid i eficient. A més, es concentren a la part del front, la que es correspon amb la nostra escorça cerebral i que està associada a les conductes intel·ligents. Permet, a certes espècies, realitzar proeses cognitives similars als grans simis.
En el llibre es fa una revisió de com els científics han canviat els seus criteris a l’hora d’interpretar la conducta de les aus. En successius encontres d’ornitòlegs es va canviant de manera dràstica conceptes que abans es donaven per totalment assentats. Tot un conjunt d’habilitats que es consideraven únics de certs mamífers més intel·ligents també les posseeixen certes aus. La capacitat d’una comunicació molt sofisticada i rica, la col·laboració, la cooperació, la cultura i el joc com a interrelació positiva i de l’altre cantó, l’engany, el fer trampes, la manipulació, segrestar, violacions i fins i tot, infanticidis conformen les dues cares del comportament. En el llibre s’hi pot trobar una munió d’exemples de cada un d’ells.
La comunicació és diversa i complexa: canten, trinen, lladren, imitin o criden, com a expressió verbal, però també es comuniquen mitjançant el moviment, les plomes facials, o es tenyeixen les plomes amb fang. Sempre es comuniquen: quan cerquen aliment, quan mengen, quan festegen, quan cuiden a les cries, quan defensen el territori o quan emeten veus d’alarma. Uns grans xerraires. Però de tots els sistemes de comunicació el vocal és el més predominant i, segurament el més conegut de tots. Anàlisi de l’ADN ha determinat que l’origen del cant prové de passeriformes d’Austràlia que han transmès a la resta d’aucells de tot el món. Es poden distingir idiomes diferents i dialectes i, com a contrast, crits comuns per totes les espècies, com és la crida d’alarma davant un enemic. El so es produeix a la siringe, ubicada a la laringe i que pot tenir formes i mides variables. Per ampliar la gama de sons poden mantenir diàlegs canors, fer duos, trios o cors, fins arribar a la piuladissa matinera on tots canten i criden a veure qui ho fa més fort. Una altra contribució recent és que les femelles també canten. Fins ara es pensava que just els mascles eren els cantors, però ara s’ha comprovat que també canten. L’autora ho atribueix a que la majoria d’ornitòlegs eren homes i posaven poca atenció a aquest aspecte.
La reproducció presenta quasi tanta variació com el cant. És interessant el festeig abans de l’acte pròpiament dit que, a vegades, és molt subtil i, d’altres, molt salvatge. En general, els dos sexes estan dotats de cloaques que es posen en contacte i el mascle deposita l’esperma a la cloaca de la femella. L’acte sol ser molt ràpid, però n’hi que els dura més d’una hora i mitja. No és habitual que tenguin penis, encara que un 3% d’espècies el tenen, com els famosos cignes.
L’ aconseguir aliments també requereix d’operacions especials. S’han de revestir de paciència, enginy, vista i olfacte per detectar-lo. El menjar no és especialment abundant i, moltes vegades, està distribuït al llarg de molts de quilòmetres. Elaboren trampes perquè serveixin d’esquer. Provocant incendis forestals per aconseguir preses fàcils entre els desconcertats animals que fugen. S’aprofiten de les feines d’altres animals per aconseguir l’aliment. El darrer apartat del llibre es dedica a la criança de la descendència. Junt amb el cant l’estructura dels nius és dels aspectes més conegudes per tothom. Una arquitectura delicada i sofisticada que ha de respondre a unes capacitats especials.
Aquest comentari vol servir d’aperitiu i estímul a la lectura d’aquest llibre que pot provocar sensacions molt diverses, des d’admiració a rebuig per les seves conductes més negatives.
