Envoltada d’altres il·lustres músics, Pauline García Viardot reposa al cementiri de Montmartre. Allà comparteix descans amb Lili Boulanger, Jacques Offenbach o Hector Berlioz, de qui fou amiga i qui va versionar l’Orphée de Gluck per adaptar-la a la seva veu.
Va néixer en una llar envoltada de música, amb un pare cantant i compositor, molt sever en l’educació dels seus fills, una mare, també cantant, i uns germans dedicats a la interpretació o a l’ensenyament musical.
El bicentenari del naixement de Pauline serveix d’excusa per donar llum a la seva obra. Des de ben jove va viure la música rodejada dels millors artistes de l’època. D’entre tots, destacarem unes quantes dones que tingueren un paper en la seva vida.
De la seva família, començam per la seva mare, Joaquina Sitches, coneguda com a Briones, cantant i actriu. Una dona alegre i de bon humor que va destacar en papers còmics, la majoria secundaris, a teatres de Madrid amb les millors companyies de l’època. A partir de 1802, en el teatre de Caños del Peral, va començar a compartir cartell amb el tenor Manuel García, qui es va convertir en la seva parella. Van actuar junts a més de vint-i-cinc òperes i operetes. Va seguir les passes de García en els seus trasllats a París, Roma, Londres, Nova York o Mèxic, sempre a la seva ombra, intervenint en nombroses obres amb major o menor èxit. Enviudà el 1832, i passà la resta de la seva vida convivint amb els seus fills i dedicant-se a promoure les seves carreres.
Es comenta que quan va morir Maria, germana de Pauline, Joaquina li digué: “Tanca el piano. A partir d’ara, cantaràs”. Així, Pauline va debutar als setze anys a Brussel·les, en un concert organitzat pel marit de la seva germana difunta, el violinista Charles de Bériot. La seva veu, amb dots dramàtiques, també la dugué a destacar de manera més que notable en el món de l’operística.
Maria Felicità García, Maria Malibran, era la germana major de Pauline. Començà a cantar als sis anys per exigència del seu pare i va debutar als setze amb el Barber de Sevilla. Dotada d’una veu amb una tessitura que podia anar de soprano a mezzosoprano, va cantar per tot Europa. Morí el setembre de 1836, de manera tràgica mentre actuava a Manchester, com a conseqüència d’una caiguda de cavall que havia tingut dos mesos abans. Des d’aleshores, es va considerar que Pauline en seria la seva successora.
Dins la seva família, a més de la mare i la germana, també destacà la seva cosina Antonia Sitches de Mendi. Estudià amb Manuel Patricio García, germà de Pauline. Amb el seu repertori, va viatjar arreu de tot Europa obtenint un reconeixement notable. Després, a Brussel·les, es va dedicar a l’ensenyament i a la composició.
Dels quatre fills de Pauline, Louise Pauline Marie Héritte-Viardot, també va ser cantant, pianista i compositora. I la seva filla Marianne, tot i dedicar-se a la pintura, va tenir un vincle amb la música ja que fou parella de Gabriel Fauré.
Pauline va dur una intensa vida cultural a Paris, on conegué Amandine Aurore Lucile Dupon, George Sand. L’escriptora publicà el 1842-43 Consuelo, obra que es creu inspirada en Pauline. Es desenvolupa en el segle XVIII, i conta la historia d’una al·lota d’ètnia gitana que canta a l’òpera de Venècia i que té una veu magnífica. La trama es trasllada, de la mà de la protagonista, a altres indrets d’Europa que de moment no desvetllarem i deixarem que siguin els lectors els que ho descobreixin en llegir-la. La seva amistat amb l’escriptora i amb el mateix Chopin va fer que Pauline escrigués la lletra de les Mazurkas, interpretant-les juntament amb el compositor polonès a diversos recitals.
Encara que les circumstàncies familiars l’aproparen al cant, Pauline va ser, també, una virtuosa del piano. Fou alumna de Franz Liszt qui va dir d’ella: “Amb ella, el món a la fi ha trobat una dona compositora de vertader geni”. També va compartir amistat, composició i interpretació amb Clara Wieck a qui va conèixer a Leipzig el 1838.
Juntes interpretaren concerts a quatre mans. Clara deia d’ella que era la dona amb més talent que havia conegut mai. Pauline i Clara a més d’oferir concerts, també coincidiren vivint a Baden-Baden. Va ser una època en que Pauline va compartir amistat i música amb Johannes Brahms, Richard Wagner qui la va acompanyar en una ocasió al piano mentre ella cantava l’acte II de Tristán i Isolda. i Robert Schumann qui li va dedicar el seu primer llibre de cançons, Liederkreis Op. 24.
Després de la seva retirada com a intèrpret, Pauline Viardot es dedicà a la composició i a l’ensenyament del cant, però només a alumnes de sexe femení. N’esmentarem tres: Marie Dietrich, soprano nascuda a Alemanya, que es va convertir en la soprano principal de l’òpera de Berlín; Maria de Filipo, mezzosoprano suïssa que va destacar amb la interpretació dels oratoris de Bach i Händel; i Berta Schwarz (Bianchi), soprano alemanya que va inspirar Johann Strauss II a composar el vals per a orquestra i soprano Veus de primavera.
Pauline Viardot ens va deixar el 18 de maig de 1910
Per conèixer més sobre la nostra protagonista, Carmen Rodríguez ha escrit una autobiografia novel·lada, Yo, Pauline Viardot. Mentre gaudiu de la seva lectura podeu escoltar The Unknown Pauline Viardot. Chamber Songs and Duets, un disc editat el passat mes d’octubre.
