Fa un parell de setmanes, després dels retards provocats per la situació sanitària que continuam vivint (encara que una mica més eixamorada), es va presentar finalment el llibre Ca Nostra, de na Carme Moreno Munar, editat per en Miquel Costa. Es tracta d’un recull de contes per a adults en què l’autor desgrana passions, sentiments, esperances, frustracions, dolor i resiliència, a través de pàgines intenses i potents. L’autora no fa concessions amb els personatges, i els dota d’una vida que batega i sovent ens incomoda. No pretén que quedem descansats després de llegir una d’aquestes narracions, sinó que reflexionem i ens qüestionem potser allò que no ens qüestionam per pura comoditat o per desídia, o perquè no sabem com espigolar-ne una solució.
Com diu el també periodista Rafel Gallego al pròleg de l’edició, «no va de bromes Carme moreno amb els personatges que l’acompanyen en aquest mosaic format de cases buides, ànimes rebels i conflictes mals de resoldre. La galeria d’éssers immperfectes abraça homes cabrons -arquetips que es poden assenyalar només girant el cap-, dones opressores, insegurs que cerquen la catarsi, corruptes familiars i rodamons condemnats a unes aventures que mai haguessin triat. I entre el dolor, la violència, l’angoixa i la incertesa, es filtra també una ànsia de llibertat que convida a viure, i a continuar llegint la següent història».
Carme Moreno és periodista. El seu ofici l’obliga a estar atenta a l’actualitat, i a les característiques específiques de la nostra societat. Una bona periodista, necessàriament, ha de ser molt observadora. I no només ha d’observar allò que constitueix la notícia immediata, sinó que també ha de contemplar l’onada mitjana i fins i tot la llarga onada. Ha d’aferrar-se a l’actualitat per mirar de fer entendre la societat al seu públic. Aquest element configurador de l’ofici constitueix també una bona eina per oferir-nos aquestes pinzellades de com som els humnans, a la nostra part del món, a principis del segle XXI. De vegades, ja ho he escrit en d’altres ocasions, la literatura ens dona més pistes sobre com és la vida en una determinada etapa històrica que no la sociologia o la història. La literatura ens ofereix pinzellades de vida, glops d’essència del moment, de manera si es vol una mica anàrquica, però, en qualsevol cas, plena de consistència i de color.
Entroncant amb un gènere i en una línia literària que, entre nosaltres, s’aferma amb la gran Mercè Rodoreda, i que més modernament es mostra esplèndida en autores com Empar Moliner, Carme Moreno Munar ens acosta encara més a «ca nostra». Ens acosta a la nostra quotidianeïtat, als nostres problemes no resolts, a les dificultats en les relacions de parella, als handicaps que posa davant nosaltres una societat que no s’ha sabut desfer del patriarcalisme atàvic, a les ombres i als fils de llum a l’horitzó que ens dibuixen els nostres desigs, les nostres motxilles i les nostres esperances.
Molts d’aquests aspectes es varen desgranar a la presentació del llibre, a càrrec d’Elena Gregori, directora de la territorial d’Eivissa i Formentera d’IB3. Com a bona periodista, Elena Gregori no va dur a terme una presentació convencional, sinó que va convertir l’acte en una entrevista a l’autora. En aquest frec a frec, les dues periodistes varen oferir un bon tast del que constitueix la matèria primera del recull de narracions. I, per descomptat, varen fer entrar ganes de llegir-los (i, en alguns casos, com el meu particular, de re-llegir-los, que segons Joan Fuster és l’única manera autèntica de llegir).
És possible que, a qui llegeixi el recull, li quedi un regust agredolç, en acabar. Hi ha massa aspectes que queden oberts, massa interrogants, massa històries mig embastades que no se’ns acaben de contar del tot. Però tot plegat forma part de l’estratègia literària de l’autora. No ens vol acompanyar en un somnieig benèfic, ni fer-nos sentir còmodes, ni posar-nos un mirall amable davant els ulls. En ocasions, pretén sacsejar-nos perquè sortim de l’apatia i de la indolència, perquè no ens puguem mantenir indiferents davant desgràcies que avui passen com si res i que maldam per intentar fer veure que ens són alienes. Els mecanismes que fan que un pare pugui matar les seues filles per fer mal a la mare, a la seua exparella, o que algú es tiri per la finestra abans que el facin fora de ca seua no ens haurien de ser aliens, per pura consciència cívica. Per ser ciutadans amb un mínim de dignitat. Ningú va dir que viure fos fàcil. Però sí que podem dir que mereix fonamentalment la pena si vivim per deixar les coses una mica millor que no les vàrem trobar.
