En els darrers anys només hem tengut la necessitat de fer esprint en dues ocasions. La primera va ser a la temporada 2016/2017 quan Christian Ziege va deixar un conjunt totalment a la deriva i semblava impossible que pogués aconseguir l’objectiu que s’havien marcat a principi de temporada que era jugar el play-off d’ascens. En aquella ocasió es va fitxar Josico per a què fos capaç d’eixugar un desavantatge d’11 punts en 9 partits i arribar a assolir la quarta plaça. El que semblava impossible va arribar i, en aquell play-off, fins i tot, vàrem estar molt a prop d’ascendir.
La segona va ser la temporada següent quan Horacio Melgarejo, recollint l’herència d’Armando de la Morena, havia situat el nostre club en una posició crítica. Però, aquell any va arribar Mànix Mandiola i va ser capaç, en 14 partits, que l’equip passàs de la penúltima posició al lloc número 14, fora de les posicions de descens. En aquests 14 partits l’equip va fer tants de punts com en els 24 anteriors.
Ara toca un altre esprint. A Eloy Jiménez se li demana que aconsegueixi l’objectiu marcat a principi de temporada que és ascendir. Però, després de veure l’equip ahir a Sevilla, la confiança és mínima. Les decepcions cada vegada són més grans després d’aconseguir 5 dels darrers 12 punts possibles. I el problema ja no són tant els resultats sinó les sensacions que dona l’equip.
Em sap greu, especialment pel meu amic Bernat Campins batiat recentment per l’admirat Bartomeu Salas com un «filósofo chino», ell em va dir que havia somniat que ascendiríem. Si seguim pel mateix camí la seva decepció serà tan grossa com la meva, encara que és veritat que tots ja sabem que ens refarem. Però pel camí quedaran molts aficionats, d’aquests qui el club troba a faltar els dies de partit, d’aquests qui ja s’han cansat d’incompetència esportiva i de promeses buides.
