Tenc per costum de dur sempre un llibre damunt per a les escasses estones en què puc lliurar-me al plaer de la lectura. Normalment aquests moments coincideixen amb espais de trànsit, ja sigui al ferrocarril o al bus de línia. Un dels pocs dies en què puc dedicar-me a aquest noble afer és el dimarts, en què després de la meva classe de ioga setmanal agaf el bus de l´EMT número 3, que cobreix la línia Pont d´Inca - Illetes. El temps que tarda en cobrir el trajecte que separa la plaça del Progrés de Palma del meu poble -es Pont d´Inca- varia en funció de la circulació del moment (cap a les 19.30 h), però la mitjana habitual se situa al voltant de la mitja hora, minut amunt minut avall.
El llibre que duia dimarts passat es titula Felicidad i el seu autor és Thich Nhat Hanh, un mestre zen vietnamita extremadament senzill i lúcid. La major part de la seva obra, entre la qual destaca una poesia profunda i d´una bellesa essencial, gira al voltant del concepte de la compassió, en el sentit de posar-se sempre en la pell de l´altre i tractar d´entendre les raons per les quals actua d´una forma determinada amb independència de credos, ideologies o religions. Des d´aquesta perspectiva va viure els horrors de la guerra del Vietnam, de manera que els comunistes l´acusaven d´alinear-se amb l´imperialisme, mentre que els americans el titllaven de prosoviètic... Un dels seus poemes més celebrats és el que duu per títol Llamadme por mis verdaderos nombres; en ell aborda magistralment aquesta dualitat que el porta a compadir-se sovint tant de la víctima com de l´opressor, la qual cosa descol·loca el lector i el posa a prova davant tota prevenció.
Vaig obrir Felicidad per un capítol titulat "La escucha profunda y el habla bondadosa". Allò que hi ve a dir, bàsicament, és que molta gent ha perdut la capacitat d´escoltar i de dir les coses de forma amable. Ens enfadam amb summa facilitat i els nostres comentaris són com més va més agressius i amargs. Per evitar això Thich Nhat Han proposa practicar el que ell denomina l´"escolta compassiva", que consisteix en una cosa tan senzilla com escoltar tranquil·lament la teva parella, membre de la família o amic sense interrompre´l ni jutjar-lo, tractant d´entendre les raons del seu disgust o discrepància. En la meva vida he tengut la sort de conèixer algunes persones així; una d´elles va ser sens dubte mumare, i m´atreviria a dir que la major part de mares del món. Vull dir amb això que no cal ser d´una pasta especial o fer-se monjo budista, per dur a terme aquesta pràctica. N´hi ha prou amb obrir l´oïda i el cor i romandre en silenci, oberts al patiment o desfici del nostre interlocutor.
N´hi hagudes d´altres, òbviament. Però l´altra persona per ordre d´importància ha estat na Maria Bel, la meva parella i també la mare dels meus fills. D´ella admir sobretot això, la seva capacitat d´escoltar bondadosament, sempre i en qualsevol circumstància. Quan la vaig conèixer vaig escriure un poema que començava així: Vaig xapar la teva fruita / i vaig veure que era sana. / Que la polpa era clara / i lluenta, / i que el cor amagava / sengles llavors... El cas és que avui, casualment, compleix 57 anys i volia dedicar-li aquestes reflexions, ja em permetreu la llicència.
*President d´Homes per la Igualtat - Mallorca
