Violència masclista, el drama que no cessa

Sembla clar que allò que caracteritza aquest tipus de comportaments és un encara arrelat sentiment de superioritat de l'home envers la dona, que veu aquesta com un ésser de la seva propietat i per tant com algú a qui pot sotmetre i vexar al seu antull. A aquesta actitud, ja prou repulsiva de per si, s'hi han afegit darrerament dos factors que converteixen la violència de gènere en quelcom realment inquietant: d'una banda, el fet que alguns agressors optin per assassinar els fills de les seves parelles per tal d'infringir-los un dolor insuportable; de l'altra, l'acarnissament amb què aquests homes fastigosos i violents perpetren les seves agressions. Ho hem vist en un interval d'a penes un parell de dies a Palma: en un cas, l'home va violar brutalment la víctima per a tot seguit calar foc a ca seva amb la intenció de matar-la; en l'altre, un altre home, sembla ser que amb la complicitat d'uns amics, va llençar la seva parella per la finestra d'un quart pis al carrer. En aquest darrer episodi, una persiana providencialment oberta va salvar la dona d'una mort segura; tot i així, els homes s'adonaren de la circumstància i tractaren de forçar l'habitatge al qual pertanyia la finestra salvadora per acabar de rematar el seu crim, cosa que afortunadament no aconseguiren.

Es tracta sense cap dubte d'una crònica com més va més negra, en tots els aspectes. D'ençà l'any 2003 han estat 911 les dones assassinades pels seus marits o companys sentimentals, més que les víctimes de l'organització terrorista ETA al llarg de la seva existència. Aquestes xifres resulten intolerables en una societat igualitària i democràtica, no podem baixar de cap manera la guardia. Els assassins no poden comptar amb la nostra condescendència o el nostre silenci, una actitud que en definitiva ens fa còmplices, per ventura no del crim pròpiament dit, però sí de l'afavoriment del clima d'asfíxia i patiment indescriptibles en què es desenvolupa l'existència de les dones maltractades. Les lleis afavoreixen la igualtat i la protecció de les víctimes, és cert, però no és suficient. És necessari que els homes sapiguem renunciar a alguns dels privilegis que la societat ens ha oferit històricament pel simple fet de ser homes; per a això, cal que aprenguem a identificar les formes més subtils de violència a casa, a la feina, al carrer, evitant les actituds sexistes, els acudits masclistes i les opinions o comentaris vexatoris envers les dones i la seva forma de ser.

A la Roda d'enguany l'escriptor Miquel Rayó va llegir un sincer i emotiu text on, en un llenguatge planer i prou entenidor, explicava el camí que la majoria d'homes hem hagut de recórrer per entendre què significa això de la igualtat: Ens feim igualitaris -deia en Miquel- al llarg d'un procés mai no acabat d'aprenentatges, decisions i conductes. Per descomptat, no basta l'autoconsciència ni les bones intencions ni l'autojustificació hipòcrita. Cal una política ferma i, si és necessari, contundentment severa per assolir la igualtat. No ens cansarem de repetir-ho: cal que concedim al problema de la violència masclista una dimensió de problema d'estat. Tal com va afirmar José Saramago, la violència de gènere és un problema dels homes que pateixen les dones. Amb l'acte del passat dia 23 a la plaça d'Espanya de Palma vàrem volem expressar de bell nou la nostra solidaritat cap a les dones maltractades, però també, i sobretot, fer una crida especial als homes. Perquè l'home que agredeix una dona no mereix la consideració de tal. Aquest és el missatge que volem fer arribar a tota la ciutadania, convençuts que només des del respecte i la convivència en igualtat serem capaços d'avançar cap a la solució del problema.

* President d´Homes per la Igualtat - Mallorca