Tribuna

El futur i el present

18.07.2017 | 01:49
El futur i el present

Aquests dos temps, des de que he vist dos anuncis, m'han cridat l'atenció. Tots dos fan referència a que el futur és ja present.

Un era l'eslògan d'una publicitat del darrer model d'una marca de cotxe. Deia així: " Somos la generación que ha alcanzado el futuro". Em va semblar tot un despropòsit per tots els costats. Pel qui presumptament diu la frase, que naturalment és un jove, elegant, que ja se sent que ha assolit el futur. Si ara ja té el futur, ja no li resta res a esperar, ja no li resta cap desig ni cap esforç, temor o esperança, és a dir, ja no li resta cap futur; almenys fins que no caigui del cavall, precisament quan hagi fet les primeres voltes amb el cotxe o quan experimenti que tot i tenir el darrer model del cotxe la seva vida continua amb els mateixos problemes d'abans i que el món segueix amb el mateix desordre de sempre; és més, fins i tot aquest cotxe que ara li sembla el futur, amb uns quants anys més, ja serà vell. Si un jove així sent satisfetes les seves ànsies de futur amb un cotxe, no es pot dir que tingui un horitzó massa ample, efectivament en la seva ment no hi té espai per a cap futur.

L'altre eslògan era un escrit a una camiseta, una d'aquestes T'shirts que porten inscripcions o imatges, com si fossin declaracions de principis o d'intencions o records d'algun lloc bell o publicitat o simplement per épater le bourgeois. La inscripció d'aquesta deia: " The future is now". La idea és la mateixa, afirmada de manera més general i abstracta, perquè aquí ni s'esmenta que s'hagi assolit res, simplement que el futur és ara. No cal pensar en el futur, no cal ni esperar ni esforçar-se, ni treballar ni lluitar: el futur és aquí. Més tost sembla suggerir el carpe diem dels estoics, aprofitar l'ocasió, l'instant ara.


Potser és una reacció contra la insistència en el futur, en la seva construcció, de manera que al futur s'hi sacrificava el present i amb ell la pròpia existència. A nosaltres ens tocava la lluita i el treball, però les generacions futures gaudirien la promesa de llibertat i solidaritat que ara només es pagava sembrant la pròpia vida en el solc de la història. El consol era que nedàvem en el sentit de la història i amb el nostre esforç contribuíem al seu avanç. Aleshores es tractava d'un futur que absorbia el present, el negava, l'anihilava.

Si la consciència marxista fomentà el sentit de responsabilitat per al futur i la construcció d'una societat més justa, al preu d'una vida present desgraciada; la consciència burgesa no té més meta que viure el moment. És el que s'ha caracteritzat com "la societat de la vivència" ( Gerhard Schulze), en el sentit de la societat de la gratificació immediata i la satisfacció instantània, és a dir, viure el moment, sense més preocupacions ni projectes de vida o de societat. Es crea una vida sense perspectiva, sense trajectòria, fragmentada en moments desconnectats i alhora desconnectats dels altres, de la societat, que només són tinguts en compte com a mitjà per a la satisfacció de les meves necessitats i la realització dels meus petits projectes.

Tant l'afirmació absoluta del present com la del futur segurament tingueren molt de reacció contra la consciència tradicional que insistia en el paper fundador del passat, que sempre era la norma per al present i la indicació del contingut del que es podia esperar.


Davant aquestes absolutitzacions del passat, del futur i del present, cal tenir en compte que el temps té tres dimensions: passat, present i futur, i amb la mesura que una d'elles s'absolutitza nega les altres i ella mateixa s'empobreix.

Cal que la memòria del passat sigui ben present i deixar que aflori precisament en el moment del perill. La memòria de les víctimes ens diuen què cal no repetir, què cal refer, quins drets restaren pendents i que cal acomplir. La memòria és orientació per al present i per al futur i alhora un revulsiu, perquè la ràbia davant la injustícia soferta pels avantpassats és més forta que l'esperança d'uns fills o néts satisfets, com afirma Walter Benjamin. El present és el temps de què disposam, és el que vivim i en el qual obram; cal tenir els peus ben a terra i viure el moment, encara que no hagi de ser tancat en ell mateix i sense connexió amb el passat i el futur. El futur és l'objecte dels nostres projectes i de les esperances, basades en la promesa o en la fantasia i els somnis. Però sempre un àmbit que es fa present com expectativa i com esperança.

En definitiva som el que hem viscut, el que vivim i el que esperam viure.

* Prevere, catedràtic emèrit de Filosofia

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine