Tribuna

Un homo de bé

06.04.2016 | 01:08
Un homo de bé

Fa molt pocs dies ens ha deixat en Josep Noguera, una persona ben singular, apreciat per molta gent, i certament un referent digne a tenir en compte per entendre l'evolució dels darrers seixanta anys de la nostra Mallorca, de la nostra societat, de la nostra Església i de l'evolució del món social.

Ja a l'any 1982, quan començaven a sorgir les primeres ONG, explicava en una entrevista una veritat que avui segueix sent igual d'interpel·lant: "La gent condemna les injustícies, però no les combat". Aquesta frase dita per ell explica com ha estat el seu estil d'actuar que ha tengut al llarg dels seus 56 anys de sacerdot actiu, i de militant compromés amb les causes socials i amb els drets humans.

Els estudis al seminari diocesà i posteriorment a l'Universitat Pontifícia de Salamanca (anys 1960 i següents) fan d'ell un sacerdot "modèlic" segons els paràmetres d'aquells anys, però amb una gran oportunitat històrica al seu favor: eren els anys del Concili Vaticà II, fet que el va marcar en profunditat. Va ser a partir de llavors quan comença a desprendre's d'un bagatge intelectual i d'una formació eclesiàstica que li venia estreta i sense motivació.

A poc a poc va anar descobrint les realitats opresores de la política dels darrers anys del franquisme, com també de les contradiccions dins la mateixa Església, i sobretot del sofriments per les explotacions que sofrien les classes treballadores de l'hoteleria. El Terreno l'any 1966, i sobretot Cala Major allà per l'any 1976. Quan va ser elegit president d'Amnistía Internacional el 1982 ja duia arrelat dins el cor el compromís per la justícia i la lluita pels més desvalguts de la nostra societat. També per aquesta mateixa data arriba a la parròquia de l'Encarnació, i allà va seguir impulsant un model d'Església i de parròquia participativa, compromesa i viva, on es varen arribar a ajuntar en aquells anys moltes agrupacions, activitats i reunions de caire no només eclesial sinó també socials, polítics, veïnals, culturals i de reinserció. Varen ser els anys possiblement més "gloriosos" d'aquella parròquia. Ell deia que tot això havia estat possible gràcies a uns equips de persones profundament entregades a les distintes causes.

I l'activitat on desplega més entrega va ser dins Drets Humans de Mallorca, al llarg dels 18 anys que va exercir de president, fins a l'any 1999, una associació que quan ell agafa el relleu el va posar a una altura molt destacada, treballant molt al costat d'una altre entitat germana que es deia Justícia i Pau.

Va ser el bisbe Teodor Úbeda que el va nomenar delegat d'Acció Social aquell any de 1999, un càrrec de màxima responsabilitat per tota la tasca social de l'església de Mallorca. I el va exercicir amb coratge, certament amb dificultats però sobretot amb el convenciment que estava duent a terme, juntament amb tot l'equip d'aquesta compromesa delegació, la raó de ser del cristià compromés amb les causes de l'evangeli. A la parròquia d'Alaró va excercir el seus últims càrrecs abans de cumplir l'edat de jubilació, als 75 anys. I com he esmentat al principi, així-i-tot va seguir amb el seu compromís social fent tasques d'acompanyament i docència dins la presó de Palma, a través de la Pastoral Penitenciària.

Era crític amb l'estructura eclesiàstica, i amb les seves normatives. Era crític amb els polítics i la seva manera de fer, tan de dretes com d'esquerra. I era crític amb sí mateix. I per això sempre necessitava dels amics i col·laboradors per poder tirar endavant qualsevol projecte que ell veia necessari per avançar. No només consultava, també i sobretot deixava al criteri dels companys de tasca i camí l'execució dels programes. Demanava sempre opinió abans de llançarse de ple. Tenia també dretractors, rebia freqüentment anònims insultants i alguns amaneçants, sobretot en l'etapa dels 18 anys a la parròquia de l'Encarnació. Però no es deixava intimidar, entre d'altres raons perquè sabia que tenia al costat molta gent que el valorava, l'estimava i feia equip.

Anècdotes en podriem comptar moltes. Una d'intrascendent, pero plena de significat va ser aquella que un dia un sacerdot li digué dins la sagristia i sense cap rubor que l'aspiració que duia dintre era poder arribar algun dia a tenir un càrrec dins la cúria vaticana... a la qual cosa ell li va contestar que això de voler trepar dins l'Església no té res a veure amb l'Evangeli ni amb la lluita per transformar el món. O aquella altre que també demostra el tarannà d'en Josep quan l'any 1994 caminaren de Barcelona a Bruseles amb un grup de persones compromeses movilitzant al seu pas a molta gent clamant per la pau als grans llacs d'Àfrica. I a El Salvador, quan assassinaren els jesuites a la UCA, fent costat al poble salvadorenc... O les estades als campaments de Tindouf amb els saharauis acampats amb aquelles condicions infernals, creant llaços de solidaritat que han durat molts anys, i encara persisteixen, I amb l'acollida durant cinc anys d'un grup de tretze refugiats de la guerra de Bòsnia, exercint en Josep la tasca que li assignàrem d'acompanyarlos cada setmana a parlar amb els seus familiars a través d'uns equips de radioaficionats...

Tenia clar que ell era persona abans que sacerdot, o abans que els càrrecs i diplomes. Per això quan es va jubilar encara no fa tres anys volia dedicarse a coses distintes a les clàssiques d'un sacerdot major que destinen a dir misses a convents. No volia programar el seu futur, ni volia programar fer coses, com si fer coses ens fes més persones deia ell. Així i tot, va optar per dedicarse com a voluntari a ajudar als qui estan presos, com he citat abans.

La seva visió del passat era positiva. Va estar al servei dels altres i això justificava tots els seus anys de treball amb tanta entrega. Coherent, respectat per molta gent, alhora que criticat també per determinats sectors. Però això és bona cosa, ja que ser criticat per segons qui, suposa automàticament un reconeixement de fet de que vas per bon camí, que no vas malament.

Poc li han durat els anys de la jubilació, ja que a finals de 2014 se li detecta una greu malaltia. Però també en aquestes circumstàncies va demostrar el seu caràcter entregat i de lluitador. Estava convençut fins poques setmanes abans de la seva mort que guanyaria la batalla, i tornaria a casa per seguir endavant.

L'amic se'n va. L'homo bó, l'homo de bé ens ha deixat per sempre una petjada que és impossible que s'esborri mai, ja que ha quedat gravada dins els cors de moltíssima gent.

* Membre de Drets Humans de Mallorca

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine