Tribuna

Despertar?

26.02.2016 | 02:23
Despertar?

Segur que no es pot pensar que la gent se trobi adormida. Se la veu com a massa qualificada, per a això. Però aquesra questió la plantejava un home a qui vaig sentir dir: "Quan vaig llegir que a Espanya hi havia prop de cent mil desnonaments en un any, vaig tenir la impressió de quedar-me, davant la gent, com a anul·lat o adormit. No m'en podia fer càrrec". Aquest home degué percebre que ell no conptava gens, per a allò que passava, i sentiria la pèrdua de la vida que suposava l'unia als altres. Jo llavors he sentit persones que reconeixen, davant fets d'aquest temps, que en senten allunyada la pròpia sensibilitat, con si una connexió habitual els faltàs. Potser en res d'això no hi ha una manca de sensibilitat, sinó ben al contrari. Segurament cal centrar el fet en l'actuació d'elements amb una potència i una autonomia abans desconegudes en la nostra vida ordinària. Han de ser uns desajustaments realment inportants i inesperats.

Tothom sap que els desajustaments són part de la vida quotidiana, però potser no se'ls espera, diguem, a nivellls superiors. Sembla oportú notar, així, l'existéncia de grans desajustaments en forma de simples dictats sobre la història o sobre ideològies, als que avui es pot afegir el d'uns poders econòmics amb afanys que sovint sobrevolen, també, els trets la normal respiració de la humanitat. Seria el que trastoca el nostre món en allò més conegut o desitjat i trenca part dels nostres lligams amb ell.

No és la primera vegada, de totes formes, que podem sentir una distància indefinible inexplicable entre nosaltres i les coses que afecten o poden afectar a l'altra gent. És vell i conegut el fet social que, més o manco ocultament i a favor o en contra, arriba a cada individu i el separa dels altres. Ho sabem, i sabem que el parany pot ser dur, quasi abismal. I ho saben, sobretot, aquellls que s'han d'enfrontar al plural sentir d'una col·lectivitat ignorant-ne sempre, en realitat, l'inevitable tràfec personal. El que ara passaria, doncs, és que l'abisme hauria augmentat, i la gent se'ns quedaria una mica més enfora. La imprecisa distància es pot sentir especialment, si volem, quan a casa ens posam pacíficament les sabates de cada dia per a anar al carrer.

Un dia d'aquests sentia la notícia que els cavalls, com els cans, eren capaços de percebre cert estat d'ànim en els humans. Seria un fet confortant que apunta, en nom de la naturalesa, cap a un sentir la vida d'alguna manera integradora i, en principi, sense grans contradiccions.

* Profesor emérito de Teología

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine