uan sa polèmica sobre s´ús de s´article salat a sa ràdio i sa televisió públiques balears ja feia cadufos „i això que, com qui diu, acabava tot just de començar„, Valentí Puig va escriure un article a s´edició catalana d´El País en què, entre d´altres coses, afirmava lo següent: "En Mallorca, lo que se ha llamado lengua culta autóctona utiliza el artículo literario, pero cuando se trata de comunicación oral „como es la radio y la televisión„ es postulable que usar el artículo ´salat´ sea del todo legítimo y natural" ("El ´gonellisme´ vuelve a escena", El País, 5-5-2014). No sé per què, però, que jo recordi, cap medi de comunicació va destacar llavors aquestes paraules. I és una pena, ja que haurien pogut servir per reconduir un debat que, d´ençà, no ha fet més que degradar-se i on s´ideologia i ses falses proves han pres es lloc des raciocini i es fets objectivables.

Es comentari de Puig tenia, en efecte, es mèrit d´introduir en es debat dos eixos argumentals que es detractors des nou model de llengua que IB3 ha decidit implantar a part des seus informatius „un model molt més respectuós amb ses modalitats insulars„ solen ometre o, en es millor des casos, fer convergir en un de tot sol. Me referesc a sa distinció entre oralitat i escriptura, per una banda, i a sa distinció entre llengua literària i llengua estàndar, per una altra. Pes defensors de s´actual statu quo lingüístic, sa llengua literària i sa llengua estàndar són una mateixa cosa i s´oralitat no és sinó un subproducte de s´escriptura. De resultes d´aquest seguit d´equivalències, sa llengua de sa ràdio i sa televisió públiques balears hauria de basar-se, per força, en sa que sa tradició literària ha fixat des de temps immemorials „això és, mutatis mutandis, des des temps de sa cancelleria reial de sa corona d´Aragó„.

Com és natural, un raonament d´aquesta casta no aguanta es més mínim contrast amb sa realitat. Primer de tot, perquè sa llengua literària de cap de ses maneres pot reduir-se a un únic model, ni aquí ni enlloc. No fa gaire Joan Veny indicava que ja al segle XVII s´article salat se va introduir en s´escriptura de ses Balears i que va ser amb s´arribada de sa Renaixença que s´hi va tornar usar, en exclusiva, s´article literari o lalat. Llàstima que no aprofitàs per recordar que escriptors com Gabriel Maura o Àngel Ruiz i Pablo, per posar dos exemples ben coneguts, seguiren emprant-hi es salat a pesar des vents que bufaven des de Catalunya. I és que resulta perfectament imaginable s´existència d´una llengua literària on s´ús de s´article lalat tot sol alterni amb so recurs an es sistema baleàric de s´article, o sigui, amb s´ús combinat de ses formes salades i ses lalades. Sa decisió, en tot cas, estarà en mans de cada escriptor. Si un creu que adoptant es model continental de s´article pot satisfer millor es seu propòsit literari o arribar més lluny en sa seva carrera, ¿qui són ets altres per impedir-li-ho? I lo mateix se pot aplicar a s´escriptor que opta per utilisar es sistema baleàric de s´article.

S´estàndar és una altra cosa. S´estàndar és un model de referència que s´ha d´acostar tant com sigui possible a lo que es parlants d´un territori consideren propi. Evidentment, amb tots ets ajustos formals que facin falta. No és lo mateix xerrar amb sos amics que escriure a un diari. Ni escriure a un diari que parlar per ràdio o televisió. I amb això entram a s´altre eix argumental a què m´he referit abans, es que diferencia s´escriptura de s´oralitat. Pretendre que s´estàndar oral ha de mimetisar s´estàndar escrit, com pareix que pretenen es qui fan bandera d´aquesta tradició literària per negar-se a canviar es model de llengua d´IB3 i per negar-se, de passada, a obeir es mandat des Parlament balear que prescriu s´ús de ses modalitats insulars a sa ràdio i sa televisió autonòmiques, no treu cap enlloc. Com no en treu citar es mallorquí de trona „mímesi d´aquell llenguatge literari d´un temps„ com a antecedent argumental a què aferrar-se, entre altres motius perquè se tracta ja d´una vertadera relíquia. S´estàndar, sobretot si és oral, no pot trobar-se a anys llum de lo que es parlants identifiquen com sa seva manera xerrar. Això és, de lo que anomenen, segons d´on siguin, mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer. I si una cosa identifica i unifica aquests parlants en sa seva manera de xerrar és s´ús de s´article salat. Aquest ús que Valentí Puig qualificava, amb tota sa raó del món, de "legítim i natural".

* Filòleg i escriptor, patró de sa Fundació Jaume III