El turisme a les Illes Balears, en la seva evolució cap a la consolidació ha tingut situacions temporalment crítiques, bé sigui de caràcter conjuntural o estructural. Les solucions o estratègies per sortir-ne no sempre han estat encertades, massa vegades s´han cercat solucions a problemes equivocats, amb l´objectiu prioritari d´omplir al màxim les places d´oferta d´allotjament, de manera quantitativa més que qualitativa.
Això ha significat un seguit d´apedaçaments momentanis, ocasionant una roda de seqüeles de cada vegada més grossa, amb el ressentiment de l´estructura turística (camí cap a una crisi estructural crònica). És quan es perd el control de gestió com a sistema i s´entra en la dependència de les decisions i determinacions sectorials d´uns pocs agents. Quan falta la participació d´alguns agents del sistema, la planificació del desenvolupament turístic no pot ser integral, i si no hi ha funcionament del sistema no es possible una correcta planificació. Ens deixam dur únicament per resultats cíclics desfavorables per a les activitats econòmiques del turisme, la solució dels quals solem cercar aplicant directament estratègies sectorials sense tenir en compte la globalitat que abraça el sistema turístic.
El terme "madur", en turisme, s´utilitza sovint com a paraula substitutòria per evitar expressions de duresa respecte a la pèrdua de qualitat i competitivitat de la destinació i sobretot es fa per evitar crisis d´informació i no transmetre realitats d´obsolència, degradació o baixa qualitat. És a dir, maduresa d´un espai turístic té també el significat de situació o estadi d´un turisme degradat o obsolet, paraules que rebutgen utilitzar els sectors d´activitats econòmiques del turisme i administracions polítiques responsables de la cura i gestió de la qualitat de la destinació.
Segons J. F. Valls (2004) s´assoleix la fase de maduresa quan difícilment es pot créixer més en nombre de turistes i quan creixen les tensions de l´economia turística i els marges entren en una fase aguda de decreixement. Aquesta fase es caracteritza també per la presència de mercats altament segmentats; pel poder d´uns pocs operadors turístics i proveïdors sobre el conjunt del mercat; pel predomini dels preus més baixos; pel desequilibri entre preus del paquet i el dels consums lliures, fins el punt que una pensió completa (sobretot el tot inclòs) pot ser més barata que unes postres a una cafeteria; per l´envelliment de la planta turística, sobretot l´hotelera; i per un cert descontrol de la imatge de marca.
Afegit a les crisis conjunturals i estructurals apuntades, m´atrevesc a considerar-ne una altra de molt important i actualment crònica i que podríem anomenar crisi de "conceptualització", que fa referència a la gran confusió i errors generalitzats sobre el concepte de turisme, sobretot en sectoritzar-lo sempre, en lloc de considerar-lo com un servei patrimoni de tota la societat i evitar el seu funcionament com a sistema estructurat.
En parlar de turisme, com a punt de partida, hem de considerar les següents premisses, que encara que senzilles es poden considerar bàsiques: no és el mateix el turisme que les activitats econòmiques del turisme; algunes actuacions o estratègies de qualitat i/o competitivitat aparent, sectorials o per a activitats econòmiques del turisme poden tenir efectes negatius en el conjunt del turisme; per ordenar un espai turístic s´ha de fer conjuntament amb l´ordenació global dels usos del territori; hi ha una relació directa entre la qualitat turística i la ambiental, en sentit holístic; la millor gestió ambiental del turisme és senzillament actuar sempre dins el marc de la sostenibilitat; un impacte, que generalment oblidam, és el d´un turisme destructor del propi turisme.
Les activitats econòmiques, els hotelers entre elles, són una part molt important i necessària del turisme; els empresaris en aquest cas són creadors de productes, uns més bàsics i d´altres complementaris. L´experiència i fets consumats del turisme que tenim ens ha demostrat que, en general, una gran majoria d´empresaris son profans en cultura i ciència turística, encara que poden ser genis o artistes en la visió d´activitats econòmiques del turisme, i en conseqüència massa vegades han contribuït a degradar progressivament el turisme.
La saturació o excessiva sectorització d´activitats econòmiques a una destinació turística fan que aquesta perdi les característiques pròpies de l´autenticitat dels atractius inicials que feren possible un producte d´elevada jerarquia, convertint una destinació, històrico-cultural per exemple, en una mena de parc temàtic. S´utilitza en moltes d´ocasions l´expressió "massa turistitzat", de manera despectiva, per indicar que ha perdut l´autenticitat i la qualitat inicial, similar a quan diem que una cosa està massa polititzada per indicar que és dolenta o negativa.
L´Administració com agent més rellevant del sistema turístic, que ha de vetlar, tenir cura i vigilància del turisme (no només de les activitats econòmiques) sí té l´obligació de comprendre globalment el significat cultural i científic del turisme, ja que té la responsabilitat directa del control, sostenibilitat i prospectiva a mig i llarg termini. Els fets també han demostrat que la famosa política del deixar fer ha dut el turisme a fracassos i crisis.
* Geògraf, coordinador del Grup de Recerca de Territori, Turisme i Oci del Institut d´Estudis Ecològics (INESE)
