Els hotelers es lamenten de la baixa ocupació hotelera del juny i, previsiblement –a no ser que els descomptes animin les reserves de darrera hora– de juliol. Aquest pot ser un estiu amarg, com ja ho va ser l´any passat, i l´altre, en un camí que no sembla tenir retorn. Hi ha una crisi mundial que afecta particularment els nostres clients britànics i alemanys, com també hi ha hagut una ennigulada de cendres volcàniques i hi haurà un ecotaxa aèria imposada per la Merkel. Raons per justificar la baixada turística en un any que s´esperava una mínima reactivació n´hi ha moltes, però, sobretot, n´hi ha una contra la qual serà difícil lluitar si hom no té consciència de que existeix: el cansament dels turistes cap a un producte, com Mallorca, que ha perdut el seu encant inicial, que té una oferta excessiva i que s´està adaptant malament a les noves demandes.

Si a una altra destinació hom esperàs superar els deu milions de turistes a l´any i que els seus hotels tenguessin un setanta cinc per cent d´ocupació el mes de juny, cap mitjà de comunicació parlaria de crisi. Aquí sí. I és així perquè, tot i el marge que donava ser líders en l´oferta de sol i platja, la qual cosa hagués permès adoptar un model més equilibrat, l´hoteler illenc s´estimà més les oportunitats del turisme massiu, on els tour operadors imposaven les regles de joc a canvi de garantir la plena ocupació, que no apostar per un turisme d´élite més mal de comercialitzar i amb manco capacitat d´ amortitzar les inversions a curt termini. Ara molts se´n penedeixen, però ja és massa tard. La reconversió turística, si no la fa el sector amb complicitat amb els poders públics, la farà el mercat, serà més difícil i deixarà molts cadàvers econòmics al seu pas.

Hi ha projectes en marxa, com la platja de Palma, sobre els quals encara pengen molts dubtes, mentre que tots plegats –sector públic, tour operadors i hotelers– semblen haver-se rendit davant les exigències immediates i oblidar, un cop més, el llarg termini. Ens ho demostren les informacions que faciliten les pròpies patronals hoteleres, les mateixes que han exigit legalitzar les places turístiques il·legals o la reconstrucció dels hotels obsolets, i ja amortitzats, que havien de permetre esponjar les zones turístiques. O els tour operadors que demanen més tot inclòs i simultàniament es queixen de la manca d´oferta complementària. O que ara per ara –deixant de banda els establiments de baixa categoria– la crisi recaigui sobre els hotels de tres estrelles.

De fet hom pot afirmar que vivim una crisi de tres estrelles. Els hotelers que millor capegen la tempesta són aquells que tenen una oferta molt especialitzada o que, per la seva alta qualitat, accedeixen a un mercat que permet apujar preus i resistir. Però, ja ho hem dit, els de tres estrelles, obligats a adoptar el tot inclòs o a abaratir preus per baix del cost, badoquen sobre l´abisme. Els hotels de quatre estrelles, per contra, naveguen bé, encara que a costa de rebaixar els preus a nivells de la categoria inferior, la de tres estrelles. No queda més remei, doncs, que elevar els nivells de qualitat de l´oferta, tot i que, a la llarga, l´excés de places farà que moltes quedin fora del mercat. No es por esperar seguir liderant tot els segments del turisme a l´hora, amb una oferta de turisme familiar i, simultàniament, fer contents els turistes d´èlite i els hoolingans, altrament dit turisme d´esperdenya, que de tot hi ha.

En definitiva, hem d´entendre que s´ha arribat al límit, si més no pel que fa al nombre de turistes i que, previsiblement, tot i que es recuperin xifres passades, ja no hi haurà més rècords de visitants. La necessitat de reduir places no és un desig ecologista que va contra l´interès econòmic general, si no tot el contrari: cal apuntalar la indústria, posant en valor nous atractius i protegint el capital de sempre (el paisatge i la qualitat de vida). La reconversió és imprescindible per garantir el futur i no entendre això duu al suïcidi. Avui, la crisi ja no és d´una o dues estrelles, sinó de tres i, ben aviat, no bastarà una constel·lació sencera per garantir l´estabilitat econòmic i social d´una població cada cop més nombrosa i cada cop més desestructurada.