M´han proposat que faci un comentari de la sèrie que, amb el títol de Mossèn Capellà, emet IB3, un capítol per setmana, des que començà la tardor, especialment de la part relativa al llenguatge, però també m´hauré de referir a altres aspectes, que se presten a moltes consideracions. L´acció de Mossèn Capellà se situa a un poble imaginari, però de Mallorca, no sé de quants d´habitants. Algunes panoràmiques fan l´efecte d´una localitat molt més gran de la que se desprèn d´altres components, com el fet que hi hagi un sola església, amb només el rector i un capellà residual. També en trec la impressió que just hi ha un cafè i una única botiga de vendre, detalls que, més que en un port de mar, amb una mala fi de llaüts amarrats a la vorera com mostren, fan pensar en un llogaret de l´interior, amb un batle que ho decideix tot, sense que hi mostri el nas l´oposició.

Crida l´atenció que, d´aquell electorat, en sortís elegit per majoria absoluta un batle comunista, quan seria més propi que fos del PP o, a tot estirar, d´UM. Aquí la versemblança ha cedit a l´eficàcia dramàtica: a més del rector nou, un antagonista del batle és don Cristòfol, capellà pre-conciliar, per edat i per temperament, el qual, amb un batle del PP, hi congeniaria perfectament i no hi hauria enfrontament possible.

No sé estar sense denunciar-hi algunes patinades de caire religiós: Don Cristòfol tocava saber que el fundador de l´Església no fou sant Pere, sinó Jesucrist: no podia dir "de quan Sant Pere la va fundar", doncs. Confonen la concepció virginal de Jesucrist amb la Immaculada Concepció de Maria, confusió molt freqüent, però no hi havia de caure la mestra. Un capellà jubilat del càrrec de rector no necessita permís per a continuar dient missa, administrant sagraments, predicant, etcètera. Contradiu la realitat històrica que el bisbe sia mallorquí, quan de temps nostre, a Mallorca, no n´hi ha hagut cap.

Però l´aspecte que m´havien proposat de tractar era el llenguatge. El gènere de Mossèn Capellà, costumista i localista, demanava un parlar dialectal, i no sé com hauria sonat la modalitat literària en boca de dos caps de fava com don Cristòfol i en Colau (els personatges, no els actors). Aquesta deu esser la dificultat més gran amb què ha topat l´autor dels diàlegs. He dit i repetit sovint que compondre un text en dialecte és molt més difícil que fer-ho en la llengua estàndard, que admet elements de procedència diversa, mentre que el dialecte exigeix una uniformitat rigorosa. Un text que pretén esser un retrat fidel d´un parlar viu no tolera elements estranys. D´altra banda, essent Mossèn Capellà una creació artística, havia de complir amb les exigències de dignitat que li imposa aquesta condició. Trobar el punt d´equilibri entre aquests extrems requereix unes aptituds infreqüents. En el llenguatge de Mossèn Capellà, s´hi nota bona voluntat, i és possible que, amb la desorientació lingüística regnant, el públic l´accepti sense trobar-hi grops. Jo, que estic condicionat per la formació i per la deformació professional, n´hi hauré d´assenyalar uns quants.

Com era d´esperar, on primer s´hi nota inseguretat és en l´ús dels articles (i em diuen que en això ha millorat). De vegades empren l´article el on pertoca usar es i dir sa missa, ses hòsties, sa litúrgia, sa diòcesi, es bisbat i no la missa, etc., com diuen; o viceversa: fer el favor i no fer es favor. No sempre usen les formes so i sos darrere la preposició amb: amb es capellà i amb ets ous batuts, quan tocava dir amb so capellà i amb sos ous batuts. Per esquivar el lo neutre, de vegades el substitueixen per el, cosa que no feien mai els mallorquins: tot el que va fer s´hauria pogut resoldre amb tot quant va fer.

De vegades s´aparten del parlar viu sense que ho mani la normativa. Això passa respecte d´algunes formes verbals ben correctes: hi he sentit travelés en lloc de travelàs, afavoreixi en lloc de afavoresqui, ser en lloc de esser. Parèixer i piadós figuren en el diccionari normatiu i no calia recórrer a semblar i pietós (massa forçat). Un parlar dialectal hauria d´ordenar els pronoms com ho fa el mallorquí i feia el català antic i dir, posem per cas, les me deixes tocar i no me les deixes tocar. No hi veig motiu d´anomenar Anna un personatge que bellament hauria pogut dir-se Aina, ni Llúcia quan Llucia respon més bé al parlar viu i a l´origen del mot. Aviat, en mallorquí, equival a ´ràpidament´, i no havia de substituir el prest a "aviat sortirà sa plaça". Darrere ella hauria estat més adequat i correcte que no darrere d´ella. Un mallorquí no diria "a ca nostra, sempre vàrem tenir minyona", sinó "criada".

L´ús d´un dialecte pot obligar qualque pic a apartar-se de la normativa. Sona massa afectat pronunciar analitzar. Una frase com per tal d´agilitzar es pelegrinatge, no la diria més que un pedant; un parlant corrent potser hauria dit per animar sa peregrinació. Oferit i sebre són més que admissibles en llenguatge col·loquial i no hi peguen gens ofert ni saber. Són massa formals per a qualsevol diàleg mots com acomiadar i desenvolupar, que podrien haver-se substituït per engegar, expulsar o treure a defora, el primer, i per exercir o ocupar (perquè crec que se tractava d´un càrrec), el segon. Es pròxim dia o es dia que ve haurien sonat més natural que es proper dia. No calia dir servei en lloc de servici, que és ben genuí, en tot cas més que no sa mili.

No hi abunden els castellanismes lèxics: així mateix don Cristòfol diu excomulgar (quan el catecisme ensenyava a dir excomunicar). Sí que hi són molt freqüents els calcs: està casada (per és casada), no tenc cap pressa (per no tenc gens de pressa, o millor, no fris gens), no me deixa (per no m´ho deixa fer), aferrat (en el sentit de ´avar´, és una traducció pedestre de agarrado); me doni s´oratge (per me toqui, o me pegui, s´oratge), no posis (per no facis) aquesta cara, si no vos importa (per si no vos sap greu), se m´ha aturat (per s´ha aturat), he convidat a sa gent, an a qui convides (per he convidat sa gent, qui convides). Més coses hi podria retreure, però no és qüestió d´afartar el lector, que ja deu estar cansat. La pronúncia, en general, acceptable.

En conclusió, se veu que, pels textos de Mossèn Capellà, qualcú hi ha passat la granera, però hi hauria d´haver agranat més arreu. S´ho mereixia un producte que, dins les seves limitacions, conté valors positius i, segons em diuen, guanya audiència.

(*) Filòleg i professor de la UIB