Comentant les paraules de Sant Gregori de Nazianz «la nostra ànima és part de Déu», Màxim el Confessor (580-662), un dels grans mestres espirituals del cristianisme, explicava que l’essència de l’ànima preexisteix en Déu com arquetip, i així és com surt de les mans de Déu, neta, immaculada, per encarnar-se en el món de la finitud i configurar el darrer nucli de tots nosaltres.
Cal, doncs, que arribem fins aquest nucli per trobar la bellesa, despullant l’ànima de les seves capes adventícies de cobejances particulars i modelant-la per la llum de la Raó.
I el filòsof Plotí deia que l’home vertader rau dins nosaltres com la figura a què l’escultor va donant forma, «fins que s’encén dins nosaltres l’esplendor divina de la virtut».
Aquest és el sentit, crec, de la religió, i no cap altre que ens parli d’un Déu llunyà, assegut damunt els núvols, separat, estrany i completament altre de l’home i de la creació. I és així que diuen els cristians que Déu s’ha fet carn i ha assumit la nostra natura, i que Màxim afirmava que «per la virtut es perpetua l’encarnació del Verb en nosaltres».
