Hi ha decisions que són urgents i s’han de prendre fort i no et moguis si no es vol que un mal es converteixi en una desgavell sense remei. I a les nostres illes hi ha situacions que no es poden suportar més. Llevat d’alguns curts de gambals hi ha un cert consens que hem de posar peu fiter a la massificació del turisme i deixar d’aspirar a un creixement de turistes any rere any, pequè és un vertader desbarat i una imprudència política, social i ecològica. Ramón Llull adverteix: «Prudència riu, com imprudència plora». Aquesta massificació, ve lligada amb l’emergència climàtica y la saturació del territori, per això hem de dir prou d’una punyatera vegada a algunes qüestions: no més avions!, no més creuers!, no més cotxes de lloguer!, no més habitatges vocacionals!, no més places d’hotel!, no més piscines!, no més venda de cases a estrangers!... (Sí, així, en signes d’admiració que haurien de ser tres). 

Si no anem vius acabarem en allò que diu la saber popular: «Hostes vengueren i de casa ens tragueren». Ja no val badar pus i fer el desentès mirant la feta, és ben hora de posar barra de cap a aquesta gangrena i envestir amb decisió totes aquestes immoderacions, que al cap i a la fi ens passarà com passa amb els coloms, que mengen plata i caguen plom; ens escopim damunt, sense témer-nos. Qui només pot muntar un escaló, que no en vulgui muntar dos. Els que manejau aquesta barca de les Illes, ja sabeu per on fa aigua a les totes i perilla que s’enfonsi. Ja ho sabeu, qui té un mal, s’hi dona i no hi posa remei, en té dos. Au idò, ulls espolsat i fora son: decisions, ràpides, clares i valentes, i no andoiar més i no esperar a tenir es cap romput per posar-se la cervellera i que es bord es mengi el bo. Clar, ras i llampant, sense eufemismes, ni volteres i de presa, que l’olla ja vessa.