Educar en valors en temps polítics convulsos

És la nostra tasca, educar en valors, però com fer-ho si des de la finestra de l’aula cap a defora no es respon al model al que volem aspirar? Com convidar a l’alumnat a resoldre els conflictes a partir del reconeixement de l’altre, de la seva dignitat, mitjançant el diàleg i el consens? El jovent és molt més intel·ligent del que sembla, i respon amb practicitat. Per què esforçar-me en el projecte comú de treballar per a un món millor? Què hi guanyo jo en concret? La resposta és una pregunta: tot el que feim ha de ser per «guanyar quelcom»? Tal vegada si comencem per aquí, ja n’hi ha. Què és guanyar? Què és perdre?

Educar en valors basats en la imposició i la competitivitat, és seguir apostant per l’individualisme del que n’és patent el sistema social i econòmic actual, és a dir, és continuar en una direccionalitat hegemònica que descansa sobre la verticalitat dels valors capitalistes i patriarcals on tot esdevé jerarquia i relacions de poder. Però i si comencem a canviar-ho tot des dels fonaments i no des de la teulada? A què em refereixo? Doncs a «educar» no per fer o per «aconseguir», sino a educar per «ser». Això requereix d’educadors i educadores convençuts i convençudes que s’han deconstruït, enfront un món utilitarista que roman al seu voltant. Per prioritzar «el ser» has de caminar en solitari, sense esperar el reconeixement dels que et miren, sense actuar de cara «a la galenia». El teu «fer» i el teu «dir», no ha d’esperar res a canvi, es tracta de «ser» des de la veritat i no des del like o el postureig. Recordo quan era jove, (en el sentit biològic del terme), observava conductes adultes escandaloses, hipòcrites, interessades, superficials… Les observava a tots els àmbits, començant per l’educatiu, en l’esportiu, seguint pel religiós, en l’acadèmic, el laboral… Però també record altres actituds, la de persones autèntiques que no es prostitueixen per interessos personals, aquestes son les que, sense saber-ho, son els meus grans referents i encara a dia d’avui, encoratgen la meva mirada.

Enfront el panorama polític actual, on quasi tots els seus representants ens mostren la part més ridícula de l’ésser humà, i en lloc d’oferir solucions, l’escenari es carrega d’insults, ressentiment i enfrontament, tot per obtenir o mantenir el poder… Com parlar dins l’aula de valors cívics i ètics? Com educar en el respecte? Perquè no es tracta de ser o pensar igual que l’altre, però si hi ha d’haver uns mínims dels que es deriva la bona educació. Com parlar a l’alumnat de tot plegat quan la política esdevé un muntatge escenificat que ofèn a la ciutadania? Penso que allò únic que convenç és la coherència. Ets coherent si el que dius i el que fas no brota d’un ésser trampós, fals. Sols és coherent «qui no necessita», qui es coneix, qui s’accepta tal i com és, qui s’estima i es reconeix com a ésser digne, capaç de transformar des de la convicció sense esperar que l’alteritat l’aplaudeixi… Si seguim prioritzant «el jo» enfront la justícia i el bé comú, res no canviarà. Tal vegada el canvi ha de començar per un mateix, per una mateixa, sense excuses circumstancials del «és massa tard» o jo ja no tinc edat, penso que mai passa d’hora… Basta ser coherents. La proposta és apostar per un futur que ja no assaborirem nosaltres, sinó els que venen darrere. Educar en valors que fomenten l’autoestima saludable, no narcisista, valors comunitaris horitzontals, igualitaris, que cerquin el bé comú, educar en «l’interès del desinterès». Penso que al jovent li fa il·lusió un món millor, i a mi m’ilusiona la seva il·lusió. La proposta és deconstruir per a després construir, educar amb carinyo, amb esperit crític, i contagiar-nos de la descontaminació encara vigent dels i les joves, en un feedback constant.