Acció injustificable

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que l’atac de l’Iran amb drons i míssils a Israel és una ‘acció injustificable’ i que s’ha de condemnar enèrgicament. Així mateix, ha estat la resposta d’altres líders europeus. Totalment d’acord. Però també s’hauria d’actuar amb la mateixa contundència amb Israel quan va atacar l’ambaixada iraniana a Damasc on varen morir vuit persones, cinc de les quals eren de la Guàrdia de la Revolució. Diuen que l’atac s’atribueix a les forces aèries d’Israel, però que a hores d’ara no hi ha confirmació. Ara bé, tothom sap que al darrere hi ha l’ombra del seu Gólem. Per a ser justos, ambdues accions són realment injustificables, així i tot, no hem d’oblidar que va ser Israel qui ha començat les hostilitats. La Unió Europea i els Estats Units es plantegen endurir les sancions a Teheran, mentre que Israel es presenta com a víctima. El present escenari, de total incertesa, és el que agrada a Netanyahu, se sent còmode amb aquestes tendències que ell mateix ha desencadenat, la de voler eliminar l’Iran —que és un destorb per a la zona— amb l’ajuda dels aliats que arrossega, tant sí com no, a intervenir. La imatge que ens volen transmetre és que Europa acaba en Israel, com si els palestins o els àrabs, fossin una mena de subespècie que no té res a veure amb la dels humans, incapaços de crear una democràcia. Els israelians sempre presumeixen que són l’única democràcia de l’Orient Mitjà, però si mires a la ciutat vella de Jerusalem Est, de majoria palestina, veus de facto que no tenen els mateixos drets que els altres jerosolimitans, sovint són considerats ciutadans de segona categoria, mancats de les oportunitats que gaudeixen els altres habitants israelians pel que fa a la feina, sanitat, educació i altres drets fonamentals que s’atribueixen a tot estat democràtic. A més, les autoritats ‘conviden’ —un eufemisme, sens dubte— als palestins israelians a marxar de les seves cases davant els obstacles insalvables que posen per a mantenir-les en peu. Clarament, volen desmantellar la zona de palestins. Per tant, en un espai on conviuen tots, hi ha grans diferències. Si ens hem d’enorgullir d’aquesta democràcia, mal anem. Fins i tot, entre els mateixos jueus hi ha de desigualtats apreciables; tot depèn del lloc d’origen. No és el mateix un jueu que vingui d’Europa o d’Amèrica o un que provingui dels països àrabs o de l’Àfrica subsahariana, els anomenats mizrahim, amb llurs costums i tradicions culturals i gastronòmiques, heretades d’una rica convivència multicultural de segles. Ara, dins d’Israel, l’escepticisme envers el govern ha augmentat fins al punt de qüestionar moltes de les seves accions. No tot és adulació ni batimans. Cada vegada hi ha més insatisfacció pel que fa a la política extremista de Netanyahu —una realpolitik de mà dura—, on les enquestes es fan ressò negativament de les seves decisions. Una part de la població creu que el tracte que es fa als palestins és semblant al racisme que hi ha en els Estats Units, o que Israel és un Estat d’apartheid o estan d’acord amb l’execució d’un genocidi palestí en tota regla. Fins i tot, hem arribat a confondre, diu Antony Loewenstein, a Hamás amb Hesbol·là, a Al-Qaeda amb el Daesh, als talibans amb la República Islàmica de l’Iran, com si tots fossin la mateixa força irracional antisemita que s’ha de vèncer únicament per mitjans militars.

Ara que Israel i l’Iran es troben en ple conflicte on a penes existeix un àpex de diplomàcia entre les dues nacions, en el precís moment que faig aquesta crònica, el món està esperant quina serà la resposta d’Israel a l’atac perpetrat per l’Iran. Esperem que imperi el seny entre els més exaltats, la qual cosa no és gens fàcil. En temps de la dinastia Pahlavi les relacions d’ambdós estats, malgrat mantenir discrepàncies, era totalment diferent de l’actual situació. Sabem que l’Iran monàrquic dels Pahlavis va modernitzar l’exèrcit, l’administració, l’economia i l’educació. Varen reduir la religió a l’àmbit privat, malgrat la forta oposició dels ulemes musulmans que reclamaven les seves arrels islàmiques. L’estil de vestir occidental es va instaurar en un règim on el control religiós dels ulemes va perdre influència i la població fou perseguida, fins i tot aniquilada brutalment per qualsevol oposició al xa, àdhuc no tan sols enemics reals, com comunistes i dissidents, sinó també enemics imaginaris. Precisament el pitjor d’una dictadura són els enemics imaginaris; tothom esdevé sospitós. A Israel li anava bé aquest règim que era beneït pels Estats Units. L’Iran venia el petroli a Israel i aquest s’oferia com a intermediari per a vendre’l a altres països. A més, comprava armes i equipament de defensa israelià. S’estima que Israel va vendre armes al xa per un valor de mil dos-cents milions de dòlars, tot i saber que era un règim repressiu. L’historiador Ilan Pappé, en la línia de la nova historiografia israeliana, ha dit que Israel ha contribuït al llarg de la seva història a la violació global dels drets humans.