El laboratori israelià

Fa pocs dies, la història més recent des de l’àmbit internacional ha fet memòria d’un esdeveniment esfereïdor i alhora vergonyós per a la humanitat, els trenta anys del genocidi dels tutsis a Ruanda, 7 d’abril de 1994, que en tan sols cent dies varen morir a prop de vuit-centes mil persones segons uns, o un milió de persones, segons altres, a mans dels extremistes hutus. I tot això sense que els organismes mundials fessin poc o res per a evitar-ho. Ara França, d’alguna manera, ha reconegut la seva responsabilitat en el conflicte, ja que va donar suport al règim de Juvénal Habyarimana. Per als historiadors el gran error dels francesos fou confondre democràcia amb el domini d’una ètnia majoritària, d’aquí que justifiqués el lliurament d’armes a mansalva. Malgrat el trist paper de França en relació amb aquests successos, la postura d’Israel fou més o menys semblant a la del nostre país veí. El Govern d’aleshores, liderat per Yitzhak Rabin, va enviar un equip mèdic d’ajuda, tal com explica l’expert en exportacions d’armes, Eitay Mack, sota les ordres del ministre de Medi Ambient, Yossi Sarid. Era una missió que tan sols volia guardar les aparences, perquè rere aquesta mascarada, es continuaven enviant armes als extremistes hutus: els versàtils subfusells Uzi, bombes de mà, abans i durant el genocidi. Quan li varen preguntar a Sarid per la contribució d’Israel a la massacre que provocaren els hutus, el ministre va respondre que ells no tenien el control sobre a on anaven les seves armes. Fins ara els Uzi, segons dades del sistema d’informació del mercat interior (IMI) s’han venut a més de noranta països amb un guany, segons dades dels darrers anys, de gairebé quatre mil milions de dòlars en vendes. El sector militar és clau en l’economia israeliana. Actualment, Israel es troba entre les deu primeres potències exportadores d’armes del món. D’altra banda, és a l’avantguarda en la vigilància i l’espionatge telefònic; es diu que és el Harvard de l’antiterrorisme. Penseu en el programa Pegasus de la NSO Group —que tants maldecaps ha provocat a diversos polítics de l’esfera espanyola—, de cop i volta s’han trobat sota el domini de l’espionatge israelià. L’empresa israeliana Cellebrite especialitzada a subministrar eines als cossos de seguretat i empreses, és una experta a extreure informació dels mòbils, especialment dels iPhones que són bloquejats. L’Ertzaintza, per exemple, usa aquest sistema amb les últimes novetats de programari, però també aquesta tecnologia és utilitzada per la Guàrdia Civil, com fou en el cas del mòbil del número dos d’Oriol Junqueres, Josep Maria Jové, que es negava donar dades de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. A vegades fa la impressió que interessa que hi hagi guerres, ja que això mou molts d’interessos, especialment els que viuen de la indústria armamentística, com els preus de les accions dels contractistes de defensa que fan pujar els seus beneficis fins a un 70% més que l’any anterior, com està passant actualment. Una de les armes més sol·licitades són els sistemes d’intercepció de míssils. Jeff Sommer, en el The New York Times, del 4 de març de 2022, havia dit que pels inversors d’armes era una opció ètica, ja que defensaven els valors de les democràcies liberals i es creava un moviment dissuasiu, que és una manera de preservar la pau i l’estabilitat global. És el que ens volen vendre ara des de l’OTAN, necessitem més armes, més seguretat, perquè l’amenaça russa està aquí. Per altra part, s’ha dit que les Forces de Defensa d’Israel han ensinistrat policies que venen dels Estats Units, usant algunes tècniques d’immobilització, com la que vàrem veure amb el malaurat George Floyd, que no és altra que la de posar el genoll en el coll d’aquell que es vol blocar, maniobra d’asfíxia utilitzada per l’exèrcit israelià contra els palestins. De fet, és veritat que Israel ha donat formació a policies vinguts dels Estats Units, però probablement aquesta tècnica ja era coneguda arreu del món. No hi ha cap mena de dubte que Israel està fent una campanya bèl·lica basada en la intel·ligència artificial, i ha atacat objectius no militars amb una ferocitat inaudita, com hospitals, escoles, ambulàncies, organitzacions no governamentals, gent que simplement recollia el menjar llançat des d’avions, etc. Els mateixos metges palestins parlen que les ferides dels ferits que arriben als hospitals són anormals, perquè presumptament usen armes no convencionals que violen els diversos tractats internacionals. Ens recorda, encara que això no era quelcom visible, la síndrome de l’Havana, un atac sònic d’origen desconegut que anava adreçat als diplomàtics nord-americans escampats en diversos països de l’Amèrica Llatina i que va afectar ostensiblement la seva salut física. Aquests diplomàtics varen experimentar nàusees, mareigs, maldecaps després de sentir un so agut, gairebé imperceptible. Tot molt discret, res a veure amb el que fa l’exèrcit israelià, una fàbrica de destrucció total, segons les afirmacions d’un oficial d’intel·ligència. Per a una immensa majoria d’israelians, especialment els més radicals, la vida dels palestins no té cap vàlua, hi ha pròpiament un pogrom contra ells que ve sostingut i animat per l’Estat. A dins d’Israel creix l’etnonacionalisme a mesura que es debilita la democràcia responsable, actua com si fos una secta on totes les veus dissidents són condemnades i, al capdavall, expulsades del país. Ara, dissortadament, Israel està sota la influència del «netanyahuisme». Esperem que sigui per poc temps.