En defensa de Gaza

Malauradament, agradi o no, estem acostumats a l’ambigüitat de la política tant en l’àmbit nacional com internacional, als seus tripijocs amb finalitats sovint no massa lloables. El problema és que rere de tot això, hi ha vides humanes; és clar, mentre que no atemptin contra la meva, la dels altres tant se me’n dona. Em refereixo al paper, totalment desafortunat, que juga els Estats Units en referència amb la guerra a la Franja de Gaza. Després de diversos intents del Consell de Seguretat de l’ONU per aturar la guerra i portar ajuda humanitària que es necessita urgentment, finalment els Estats Units en el darrer Consell es va abstenir per així desbloquejar el problema, demanant un armistici pactat per ambdues parts. Mentrestant, el govern de Netanyahu, no ha vist amb bons ulls aquest gest i s’ha queixat que no haguessin tingut en compte l’alliberament dels jueus que encara estan en mans de Hamàs. L’enuig, fingit o no, ha estat monumental, perquè ha anul·lat la visita d’una part del seu gabinet a la Casa Blanca. No sé fins a quin punt ens hem de creure tot això, em fa l’efecte que forma part del teatre polític. A vegades em fa la impressió que és simple façana per apaivagar les fortes crítiques que sorgeixen pertot arreu. Ara resulta que l’abstenció, segons manifesten els representants dels Estats Units, i la mateixa resolució, que va ser afirmativa, no és vinculant; aleshores, per a què serveix l’ONU? I mentrestant, ells tornen a l’ambigüitat, continuen expedint armament a Israel. En què quedem? Si vols que hi hagi pau, llavors perquè consignes més armes? Segurament, que al darrere hi ha les pròximes eleccions presidencials i la pressió dels lobbies jueus, que poden inclinar la balança d’un costat o de l’altre. Altrament, Netanyahu té entre cella i cella l’operació terrestre a Rafah i, per això té el dit en el gatell del fusell i apunta i dispara sense atendre a cap mena de consideració, ni que fos la humanitària. Cal esborrar Gaza del mapa de l’Orient Mitjà, de la mateixa manera que, en el seu dia, es va fer desaparèixer a l’Iraq com a país que feia ombra a Israel. En les decisions del líder israelià hi ha una voluntat explícita, amb l’excusa afegida d’eliminar a Hamàs, de suprimir a tot un grup determinat, els palestins de la Franja de Gaza, amb l’objectiu, clar per alguns analistes, de fer neteja ètnica. No és un pensament nou, fa anys que ronda per l’imaginari polític i militar israelià, que prové de l’època de David Ben-Gurion. Així ho manifestaren oportunament els palestins sota el nom de Nakba, ‘catàstrofe’, un pla sistemàtic de neteja ètnica mitjançant l’ocupació, destrucció de llogarrets i finalment expulsió de la població amb la idea de fer «desaparèixer» els palestins dels territoris. Una de les metes de qualsevol neteja ètnica és atacar la reproducció del grup humà en tots els seus sentits, entre els quals, la procreació constitueix un mecanisme clau. Són vies complementàries a la de l’assassinat. Si Netanyahu és el «regal de Déu» —això és el que significa el seu nom en hebreu— que solucionarà tots els problemes de la població israeliana, mal anem. Quin regal, ha tocat al poble! Per ara, el que està fent és que hi hagi una opinió cada vegada més crispada en el carrer per la seva gestió de la guerra i per la qüestió dels ostatges, demanant la seva destitució i eleccions generals. En canvi, ell segueix la tradició familiar, pensar malament, car són els altres que s’equivoquen. No cal dir que la polarització d’aquest esdeveniment fa que hi hagi persones que tinguin sentiments encontrats, estan empegueïdes, com estar entre dues aigües. Hi ha gent que se sent propera al món jueu i a tota la seva cultura i tradició, però no a la ideologia sionista, que parla de posseir més territori, però amb menys palestins. És al·lucinant i ensems ridícul que el sionisme, un moviment considerat laic, prengui la Tanakh (Bíblia jueva) com a document històric per a parlar de la terra que pertany a Israel des de sempre, que no és altra que tota la zona de Canaan, lloc que comprèn, a més del territori actual, part de Síria, del Líban i de Jordània. Sí al judaisme, no al sionisme desmesurat i abusiu. Una cosa és el judaisme i una altra és l’israelià, termes totalment independents. Amb tot, sembla que la moderació no porta enlloc. O ets d’un costat o de l’altre. Si parles malament dels jueus, si crítiques la gestió del govern actual, si qüestiones la defensa dels interessos del país, aleshores ets un antisemita declarat, o un que està d’acord amb la massacre que ha provocat Hamàs a principis de l’octubre passat. La propaganda o la desinformació o falses notícies també és part de les estratègies dels uns i dels altres, però la befa que fan els soldats israelians de la sort dels gazians mitjançant la publicació de diversos vídeos, això no té nom. Segurament que tals imatges, s’han censurat, no han arribat a les pantalles dels televisors israelians, militars que són considerats com a veritables herois. Realment, penós, sense tenir en compte el sofriment que hi ha al darrere. I parlant de la censura, voldria fer esment, sense citar cap nom en concret, d’alguns articles de la revista Raíces (Revista Judía de Cultura) núm. 138, primavera de 2024. La revista es guarda les espatlles esmentant en la primera pàgina de l’interior que no assumeix cap responsabilitat pels articles que aquí es publiquin. Tot molt correcte, però segueix una línia molt concreta pel que fa a la guerra de la Franja de Gaza, obviant probablement articles més crítics respecte a tals esdeveniments. Hauria estat més just, posar uns i altres, i així el lector es faria una idea més clara. Per desgràcia, encara existeix la censura, hi ha coses que millor no surtin a la palestra. No hi ha bons ni dolents, no existeixen causes justes, quan desemboquen en una guerra on la població civil surt, com gairebé sempre, perjudicada. Oposar-te a tots això, no significa la negació del dret a existir de l’Estat d’Israel, argument massa fàcil per a defensar allò que no té cap justificació. A més, el rebuig cap a Israel o l’augment de l’antisemitisme, si es vol parlar amb aquests termes, ha estat creat per ells mateixos, per la manera desproporcionada i inhumana —encara que no ho creguin— que han abordat a la població civil gaziana. Ningú oblida qui va començar les hostilitats, però ara, després de més de sis mesos de guerra, cal mirar més lluny i posar solucions i no quedar-nos ancorats en la venjança. Acabem d’una vegada amb la llei del talió.