Per a quan l’ètica de la vida?

Casilda Rodrigáñez ens diu que «el desig matern és incompatible amb el patiment de l’altra persona». Actualment, amb l’acarnissada situació de guerra que s’ha instaurat en diversos països, aquest patiment colpeja la vida de moltes dones, mares i no mares, ja que l’autèntic sentit de la maternitat transcendeix amb escreix el fet biològic. Però també arriba a aquells homes que s’han pogut alliberar de la insensibilitat imposada al masculí. Tolstoi va arribar a dir: la raó no m’ha ensenyat res. Tot el que sé m’ho ha donat el cor. Aprendre en la antiguitat era «veure», i per això falta quelcom més que la raó. És la intel·ligència emocional que ens fa descobrir la veritable essència dels esdeveniments humans. Amb aquesta mirada, sens dubte, Bertolt Brecht va poder crear la seva Canción de una madre alemana, que diu així: «Camisa parda y botas altas/ hijo mío te regalé./ Mejor habría sido ahorcarme/de haber sabido lo que sé./ Al verte levantar la mano,/ hijo, y a Hitler saludar/ ¿sabía yo que aquellas manos/ todas se habrían de secar?/ Cuando de una estirpe de héroes,/ hijo mío, te oía hablar,/ que tú serías su verdugo/ no lo podía imaginar./ Y detrás de aquel mismo Hitler, /hijo mío, te vi marchar,/ sin saber que quien le siguiera/ no regresaría jamás./ Alemania, tú me decías,/ hijo, no se conocerá./ Ceniza y piedra ensangrentada, / ¿quién conoce a Alemania ya?/ Con la camisa parda un día/ te fuíste y yo no me negué./ Con ella puesta morirías:/ yo no sabía lo que hoy sé».

Aquesta cançó, sens dubte, representa el sentir de moltes mares i la manifestació de la dificultat d’expansió en què s’ha trobat, quasi bé sempre, el pensament feminista. En no poder arribar a moltes dones, s’intensifica el patiment, ja que, d’haver-se conegut, potser que haguessin pensat i actuat d’una altra manera. En aquells temps ja hi havia tot un moviment de dones, principalment sufragistes i feministes, que a més de lluitar per aconseguir el vot femení, també ho feien per a la pau. Dies abans d’esclatar la Primera Guerra Mundial, entre els grups que demanaven evitar-la, hi havia l’Alianza Internacional por el Voto de la Mujer, que va presentar un manifest al Ministeri d’Assumptes Exteriors i a les ambaixades estrangeres de Londres -signat per Millicent Garrett i Chrystal Macmillan- en nom de dotze milions de dones de vint-i-sis països, que diu així:

«Las mujeres del mundo vemos con disgusto y aprensión la presente situación de Europa, que amenaza a todo un continente, e incluso el mundo entero, con los desastres y horrores de la guerra. En esta hora terrible, en la cual el destino de Europa depende de unas decisiones sobre las cuales no podemos influir las mujeres, conscientes de nuestras responsabilidades como madres de la raza, no podemos permanecer pasivamente al margen. Aunque carecemos de poder político, hacemos un llamamiento a los gobiernos y a las fuerzas en el poder de nuestros respectivos países para que eviten este amenazador desastre sin precedentes... Nosotras mujeres de veintiséis países... pedimos que no se rechace ningún método de conciliación o arbitraje que pueda contribuir a solucionar las diferencias internacionales y evitar que la mitad del mundo civilizado se sumerja en un baño de sangre».

Altres dones es varen oposar a la guerra. El 1905 Bertha von Suttner havia estat guardonada amb el Premi Nobel per a la Pau, per tots els seus esforços contra la guerra i la violència. El 1889 s’havia publicat el seu famós llibre Abajo las armas, que va esdevenir un clàssic del Moviment Pacifista Internacional, on l’autora exposa el seu pensament sobre la guerra, suscitant nombrosos debats. L’activista i feminista Emma Goldman, va ser empresonada pel seu rebuig a la Gran Guerra. La veu «Guerra» del Diccionario Ideológico feminista (Vol. II) de Victoria Sau, ens remet al llibre Tres guineas, de Virginia Woolf, que va escriure com a resposta a la carta que havia rebut d’un personatge de com evitar una guerra imminent. Entre altres coses li respon: «¿cómo podemos contestar su pregunta ‘cómo evitar la guerra’? La constatación basada en nuestra experiencia y en nuestra psicología -¿por qué luchar?- carece de valor. Evidentemente para ustedes en la lucha hay cierta gloria, cierta necesidad, cierta satisfacción, que nosotras jamás hemos sentido ni gozado». El filòsof Emilio Lledó, fa temps ja va escriure que vivim en la ‘cultura de l’«heroi»’, la glòria està dipositada en els que treuen la vida.

Les dones són font de vida i pateixen pels fills i filles que deixen la vida, per les violacions i altres tortures que se’n deriven de les guerres. A l’ordre natural de la matrística homes i dones celebraven la vida, tal com manifesta Eisler en el seu llibre El cáliz y la espada. Diu Borneman que ni els pobles ni les ciutats estaven fortificades, era una organització on no es coneixien les guerres. En aquest sentit es pot citar a l’antropòloga Rosa-Elvira Presmanes, que en el seu llibre Matricidi, escriu que a la civilització minoica «les dones tenien un estatus molt elevat que destacà per una absència de tot allò relacionat amb les guerres, especialment muralles i armes, i per (...) una presència masculina que, en tot cas no s’identificava amb el prototip del guerrer. Era una societat pacífica on les escenes de guerra eren estranyes». I així ho demostren els estudis paleontològics que s’han fet fins a l’actualitat: no s’ha trobat ni una sola arma de guerra.

D’aquí que existeixen altres possibilitats de configuración del món, lluny de l’escalada armamentística que ens fan viure. La guerra és una institució creada amb el patriarcat i aquest, com a fet històric, pot acabar. De la mateixa manera que s’ha d’acabar el paradigma que sustenta la guerra com un homicidi organitzat que s’ha fet legal, com diu Gaston Bouthoul a la cita que fa Sau sobre l’estudi de la guerra. La inconsciència, la inèrcia de pensament, duu a molta gent a no poder imaginar un altre tipus d’organització social.

Per la seva pròpia estructura -haver eliminat tot el que formava part del femení- es va produir una desconnexió moral, que no permet albirar l’ètica, la que fonamenta tota relació humana. Tal com ens diu el filòsof Lévinas: el sentit original de l’ésser no és la lluita, és l’ètica, la trobada amb l’altra ens duu a la responsabilitat, no al conflicte. Moure’s en aigües tenebroses d’un món patriarcal que ha fomentat l’«ego» (poder, ambició, èxit) en comptes del «jo» (autèntica essència de la identitat) o dit en altres termes, ha potenciat l’egoisme front a l’altruisme, ens posa en el perill constant del conflicte.

En el decurs de la Història i gràcies a tota la contribució científica i social que ha realitzat el moviment feminista, les dones ens hem pogut desprendre dels vels, que ha anat posant la cultura androcèntrica, i podem lluir i percebre la seva potència, força i anhel de vida. Per això deim: De Cap manera la guerra, rotundament Sí a la conciliació.