La perversió de la desestacionalització

Va haver-hi un temps què a Mallorca la necessitat de desestacionalitzar l’activitat turística suscitava una mena de «consens de país», si més no, retòric. El fet constitutiu i de desenvolupament del nostrat model turístic -el fort component estacional- va ser un dels assumptes centrals del debat públic (polític, econòmic, social, econòmic, cultural) durant molts anys, i fins fa relativament poc temps. Només tres exemples: la iniciativa de finals dels anys 90 del segle passat, liderada institucionalment per José María González Ortea aleshores conseller de Turisme del Govern de les Illes Balears, d’un detallat –i ambiciós fins on es podia- «pla de desestacionalització»; a principis de segle XXI, l’evolució de l’estacionalitat n’és part de la bateria d’indicadors inclosos en la publicació «La mesura de la sostenibilitat del turisme a les Illes Balears» (GOIB i UIB, 2003); en el Llibre Blanc del Turisme (2009) la desestacionalització de l’activitat turística és present en el proposat camí cap a una, pomposament anomenada, «nova cultura turística». Òbviament, l’estacionalitat va ser medul·lar en la disputa social: Convenis col·lectius focalitzats en la consecució de certes garanties d’estabilitat per a les persones fixes discontínues (FFDD) i la millora de la seva regulació en la legislació laboral i de Seguretat Social espanyola. En qualsevol cas, el fet fàctic –i gens retòric- és que l’estacionalitat va ser durant molts anys extraordinàriament rendible per a tota la indústria turística, molt especialment per al sector hoteler.

Aquest va ser, exposat brevíssimament, el tarannà majoritari dels debats i disputes entorn de l’estacionalitat. Era un context de temporades extraordinàriament curtes, de ximpleries com ara la definició «d’indústria sense xemeneies» per referir-se al turisme, de les «Agendes Locals 21», d’ocurrències com la de qui va ser rector de la UB, Antonio Caparrós, de proposar a la classe política balear «crear, recrear un modelo identitario basado en un modelo de turismo sostenible» (sic). Ho va ser fins a la Gran Recessió que, endemés d’endur-se en orris molts projectes de vida de les classes subalternes, ensorrar drets socials i laborals, i agreujar les desigualtats, va afavorir una intensa expansió turística que va esdevenir en una molt important sortida de la crisi d’acumulació del capitalisme neoliberal. Hi ha, a parer meu, un paral·lelisme simbòlic entre la pel·lícula Danseu, danseu, maleïts! –l’obra mestra de Sydney Pollack, i impecable radiografia de la Gran Depressió i de la societat estatunidenca en el crack del 29-, i els efectes de la crisi financera 2008-2012 i les actuals societats de la turistificació: És el «Creixeu, creixeu, maleïts», «Desestacionalitzau, desestacionalitzau, maleïts» del turisme dels nostres dies.

Aquest sembla ser el nou tarannà debat sobre la desestacionalització del turisme mallorquí. En l’àmbit empresarial tothom vol desestacionalitzar –ja no arrufen el nas-, és a dir, més creixement turístic. Els grans i institucionalitzats sindicats reivindiquen més i més desestacionalització. Esborrona el menyspreu a la ciència pel que fa als límits i als efectes de la triple crisi ecològica (climàtica, de biodiversitat i de contaminació); impressiona el desdeny a la teoria econòmica sobre la plena ocupació, com ara allò que afirmava el 1943 Michal Kalecki en el celebèrrim article intitulat Aspectes polítics de la plena ocupació: «És clar que l’augment del producte i l’ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten». En l’àmbit politicoinstitucional, quan es tenen responsabilitats de govern, el dissens rau entre desestacionalitzar sense complexos, fer-ho amb dissimul progre, i la desestacionalització ecosobiranista «d’aplanar la corba». Malauradament, en aquest nou consens desestacionalitzador no apareix la sensata condicional de «fins a on ecològicament sigui sustentable». I no apareix perquè seria un «fins aquí hem arribat!», un reconeixement que a Mallorca ja no podem desestacionalitzar més, que ja s’han superat amb escreix els límits biofísics, de pressió humana, i de malestar de les persones residents.

Com el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans inclou entre les accepcions del mot «pervers» la del que fa el mal a gratcient, em permetran qualificar de perversitat continuar perseguint l’objectiu de desestacionalitzar el monocultiu turístic. El decreixement és d’antuvi inevitablement essencial en la nova cultura turística d’època!

Guillem Frontera, un dels pocs intel·lectuals que, fins i tot avançant-se als malestars de la turistificació, advertí dels riscs de la desestacionalització, en un article de premsa publicat el 2013 escrivia: «Una altra cosa és si aquesta desestacionalització és tan desitjable com prediquen els seus missatgers. Quan el turisme cau de bon de veres, les Illes es descongestionen, recuperen tímidament un silenci semblant al d’antany, i és quan les persones podem tornar a sentir la terra com batega, convalescent i agraïda». Altrament dit: Qui estima Mallorca, no desestacionalitza!

Suscríbete para seguir leyendo