Més que impressions

Amb motiu de la Fira de Mobile d’enguany, és a dir, del Congrés Mundial de Mòbils (MWC) que sense cap mena de dubte ha batut el rècord d’assistents, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en la inauguració va dir que Catalunya és una terra d’oportunitats i que vol contribuir al progrés i a la prosperitat global. D’acord, perfecte. Tant de bo fos així! Però, el que he vist en aquests dies a Barcelona no convida a aquest optimisme. Potser, ja que és un acte institucional, havia de dir això per a crear bones expectatives entre els inversors que aposten per Barcelona com a ciutat de grans efemèrides. Amb tot, recomanaria al president que es donés una volta a peu —res de cotxe oficial— per alguns dels seus barris, especialment els del centre i veurà que ben bé una terra d’oportunitat només ho és per a uns quants.

Mentre que totes les preocupacions estan centrades en un ‘monotema’ com és el sobiranisme català amb el referèndum i la independència a la vista, es descura l’atenció social i el benestar de la ciutadania. Persones que no se senten protegides, que viuen literalment en el carrer i que hi dormen aixoplugades amb cartons i flassades en qualsevol portal d’una botiga o banc, excloses i sense nom propi, els lloguers pels núvols —i després es parla que no hi ha especulació—, els robatoris es multipliquen, com també les agressions, carrers amb una forta ferum d’orina, màfies organitzades que demanen almoina i que són tot un espectacle teatral, fets que provoquen que el sensellarisme creixi de manera vertiginosa i que cada vegada afecta, dissortadament, a més persones. Fins i tot el turisme de borratxera hi és molt present a la ciutat. Precisament vaig assistir a un lamentable xou d’un grup d’estudiants de medicina que venien de l’occitana ciutat de Tolosa, completament beguts, on dos d’ells es donaven bufetades ben fortes fins a caure a terra i rient contínuament, mentre que un tercer amb el mòbil immortalitzava l’escena. Probablement, això serà l’únic que recordaran de Barcelona.

La ciutat, a poc a poc, es converteix en un no-lloc —tot usant l’expressió manllevada de l’antropòleg Marc Augé— entès com un laboratori de segregació urbana, sense cap mena de personalitat ni identitat que es pugui reconèixer. En aquests no-llocs, que s’identifiquen com a espais de pas, transiten els exclosos, els qui no tenen nom i, per tant, no existeixen. Són els desplaçats de la societat, els pàries. Els que viuen a Sarrià no volen barrejar-se amb els que viuen al Raval. És una manera d’ignorar la presència de l’altre, d’ometre la seva existència, una total indiferència. Amb tot, encara que vulguem amagar o oblidar la seva presència, són ben presents en la realitat ciutadana. No és un decorat més de l’urbanisme arquitectònic de la ciutat, és més aviat quelcom que commociona i que ens fa veure el fracàs d’una societat que crea grans diferències.

Aquesta negra alteritat és, doncs, el fracàs de la nostra societat, perquè rebutja el joc social de la trobada amb l’altre. No existeixen els vincles socials, ja que queden difuminats entre les parts que tenen poc o res en comú. El problema recau en l’ètica de la trobada. Passem davant un sensesostre sense gairebé immutar-nos, com si fos un complement més de la ciutat.

En el llibre de Ryszard Kapuściński, La trobada amb l’Altre, explica que la trobada amb l’altri és com mirar-se a un mirall: l’altre és el meu propi reflex, la via amb la qual puc conèixer-me a mi mateix. Així es construeix l’alteritat. Tot té a veure amb l’ètica, amb els valors que s’inculquen i aquí sovint, fallem. Que no ens passi com a aquella persona que citava el pastor luterà Martin Miemöller: «Primer van agafar als comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després es van endur els jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. A continuació, vingueren a cercar els obrers, i jo no vaig dir res, perquè no era obrer ni sindicalista. Més tard, es varen ficar amb els catòlics, i jo no vaig dir res, perquè era protestant. I quan finalment, em van agafar a mi, jo no hi havia ningú per a protestar».