Els transvasaments i cessions privilegiades de l’aigua

Des de molt antic es diu que ens recordam de Santa Bàrbara quan trona. Amb l’aigua passa una cosa semblant, quan hi ha sequera o escassesa, que en recordam la manca de planificació, deficient gestió, mal ús racional, falta de mesures correctores, grans pèrdues per fuites, ... i no haver considerat l’aigua com a factor limitador a un continuat creixement desmesurat. Actualment el tema dels transvasaments i l’ús racional torna ser un motiu de debat generalitzat i de ferma polèmica social i política. Sobretot a les nostres Illes davant l’eufòria d’uns i alarma d’altres amb la perspectiva d’una temporada turística amb més petjada poblacional que mai.

L’aigua ha estat el principal condicionant de la distribució i creixement de l’home sobre la terra generant cultures i paisatges. L’efecte condicionant de la disponibilitat del recurs suposa, essencialment, que la seva escassesa dificulti o impossibiliti la implantació de determinades activitats. Per això el recurs aigua s’ha de considerar com un element primordial per a la conservació del medi natural i un recurs imprescindible per el desenvolupament (sostenible) de qualsevol activitat humana, domèstica, agrícola, industrial, cultural, d’oci, .... i com un condicionant essencial en l’estructuració del territori, capaç de transformar-se en un element estratègic i planificador.

La Llei d’Aigües té com objectiu fonamental la planificació de fer la millor manera d’ús de l’aigua, amb la finalitat d’optimitzar-ne la gestió en l’espai i en el temps, tractant una millor qualitat de vida per a tots els ciutadans. Però alerta, això no s’ha d’interpretar únicament com a camí obert per potenciar els transvasaments i cessions privilegiades políticament en una sola direcció, de manera que sols s’estimen creixements per a unes zones determinades, mentre que les unitats cedents s’han de limitar a ser solidàries.

A nivell social les cessions privilegiades poden generar un malestar generalitzat a les zones donants (cal recordar la defensa de l’aqüífer de sa Marineta, 1993 a Llubí). Com a arguments per dur a terme els transvasaments s’està apel·lant al principi de solidaritat entre zones i regions, la qual cosa a priori es podria qualificar de raonable i justa. No obstant això, si examinem quines són sempre les donants i quines les receptores,ens adonarem que el que s’està demanant és que les regions o activitats sectorials econòmicament més pobres o desafavorides cedeixen l’aigua a les més riques i afavorides. Aquestes situacions poden crear una crispació social. Generalment a zones rurals, més deprimides i amb pocs serveis. De cada vegada s’ensuma més que per a l’agricultura, que ha de produir productes de consum humà i del ramat, s’hi han de destinar les aigües residuals depurades i no es faci a jardineries d’urbanitzacions i hotels, mentre que les convencionals es destinin sense limitacions ni restriccions al creixent consum turístic, quan ja cada any n’hi ha per als residents de dret. S’hauria d’imposar als hotels i centres turístics la reutilització d’aigües grises i la depuració terciària individual per a reg (economia circular)

Es pot parlar alegrement de transvasaments d’unes zones a d’altres? Es poden afavorir zones externes llevant desenvolupament potencial futur a la zona que ha de cedir el recurs? El problema és molt seriós per adoptar solucions no justificades suficientment. Sovint es diu que l’aigua és un recurs escàs, marcat per greus desequilibris hídrics per mor de la seva irregular distribució. Això no és cert, l’aigua està distribuïda segons la naturalesa ha decidit i no és la causa dels desequilibris. A cada lloc ha de cobrir les necessitats actuals i les potencials futures i està prou demostrat que, en aquest sentit, l’aigua no sobra i sempre serà un recurs limitat i limitador. Si en qualque moment en sobra gens és patrimoni i riquesa de cada lloc. L’aigua ha de ser patrimoni d’allà on la naturalesa ha decidit, que és part important de la seva riquesa i no pot ser considerat com un bé lliure.

L’error ve d’un concepte molt senzill i és que es confonen necessitats amb apetències i solidaritat amb espoliació. En funció de la magnitud d’apetències l’aigua pot ser de cada vegada més insuficient, empobrint més la zona que cedeix (la que ha de ser solidària) per incrementar un creixement econòmic a la zona receptora (que té l’apetència), servint de mitjà per augmentar de cada vegada més els desequilibris entre ambdues.

Suscríbete para seguir leyendo