Albertí, més enllà de la política

Jeroni Albertí Picornell és un dels homes clau de la transició democràtica a les Balears. També en la construcció de l’autonomia. Fou el primer president de la preautonomia i gairebé hagué de desallotjar els càrrecs franquistes de l’edifici de l’antiga Diputació Provincial. Líder i senador per la Unió de Centre Democràtic d’Adolfo Suárez. Fundador d’Unió Mallorquina amb José María Lafuente durant un sopar a casa del seu cunyat Gabriel Escarrer. L’home que, a instàncies de Joan i Carles March, convertí el 1983 a Gabriel Cañellas en el primer president autonòmic, després del pacte a la Fundació March del carrer Castelló de Madrid. Va presidir el Consell de Mallorca i el Parlament. Un home de seny, centrat i clarivident fins al final.

Ben segur que altres faran una anàlisi més acurat de l’activitat política d’aquest banyalbufarí traspassat el passat dijous a noranta–sis anys.

Però hi ha un altre Albertí amb projecció pública més enllà de la política. Sota la seva presidència, la Germandat de Donants de Sang transformà l’extracció pagada –el més habitual fins als anys setanta del segle passat– en una vertadera donació. En un acte de solidaritat. La Germandat es convertí en una xarxa amb estructura a gairebé tots els pobles, amb animadors que mobilitzaven milers de persones. Donadors orgullosos del seu carnets en el que quedaven referides les extraccions de cada tres o sis mesos. Satisfets per cada vida que havien ajudat a salvar. Aquesta fou en bona part la tasca a la qual es dedicà abans de botar a la política.

També fa presidir Asima, l’Associació d’Industrials de Mallorca, que promogué la construcció dels primers polígons, els de Son Castelló i Can Valero. La Victoria i La Paz, quan les inaugurà el ministre José Solis, conegut com «la sonrisa del régimen». Un grup d’empresaris que miraven al futur. És coneguda l’anècdota de Ramón Esteban Fabra, un dels promotors. De viatge pels Estats Units, va veure els primers i enormes camions–tràiler. Telefonà tot d’una per demanar que aturessin les obres. «Els carrers han de ser més amplis», informà.

Amb aquest esperit emprenedor, Jeroni Albertí i el seu grup advertiren que amb la mort de Francisco Franco començaria un nou temps. Que era necessari preparar-se per a la democràcia. Calia que els empresaris, almanco aquells que no estaven directament implicats en la dictadura, aprenguessin la lliçó. Des de la presidència s’Asima impulsà l’IBEDE, una escola de democràcia en temps de dictadura. A les seves aules si asseien alumnes com Carles Blanes, Jaume Canudas, José Francisco Conrado, Gabriel Escarrer, Fèlix Pons, Antoni Tarabini i molts més.

Per guiar aquest vaixell cap a la democràcia, Albertí escollí un home que era l’antítesi de la seva personalitat: Jesús Monzón. Ateu, comunista, havia dirigit el partit en el sud de França durant la II Guerra Mundial, organitzà la fracassada invasió de la Vall d’Aran el 1944 i sobrevisqué a una condemna a mort del dictador. A Albertí no li importà aquest currículum. Era la persona adequada.

El tàndem Albertí–Monzón mobilitzà un bon grapat dels futurs protagonistes de la transició a la democràcia. Jordi Pujol, Ramón Tamames, Camilo José Cela, Fernández Ordóñez, Garrigues Walker… donaren lliçons de relacions entre empresaris i sindicats lliures, de convivència ideològica o de diversitat política. Joaquim Molins, futur portaveu de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats, també s’integrà dins l’estructura d’aquesta escola per a empresaris.

És evident que Albertí no ho va fer tot. Ningú és omnipotent. Excepte Déu, diuen. Però sense aquest home clarivident, sense el seu tarannà dialogant i clarivident hagués estat difícil arrancar tants projectes. Fou l’home adequat en el moment que més se’l necessitava. El vaig conèixer quan feia les primeres passes periodístiques a una revista del meu poble, Alaró. La meva primera feina a Ràdio Popular de Mallorca fou en un acte dels Donants de Sang. El Diari de Mallorca, del qual n’era accionista, tengué un fort enfrontament amb ell per raons empresarials quan presidia el Consell. En tots i cada un dels càrrecs que ocupà, en els moments bons i en els difícils, no importa si polítics o de la societat civil, hi ha una paraula que mai l’abandonà: la dignitat.