Sobre la llibertat

En la gala dels premis Goya d’enguany, Estopa va cantar la cançó Quiero ser libre dels Chichos. Els comentaris que han penjat a les xarxes socials els usuaris han dit que va ser el millor d’aquest esdeveniment. La lletra parla d’una persona que està privada de llibertat dins d’una presó i insisteix de manera reiterada que vol ser lliure. «Lliure vull ser, vull ser, vull ser lliure». Aquest és el missatge, per si no quedava clar, un mantra que emfatitza sobre la manca de llibertat. Tothom té una certa noció del seu significat, encara que hagi estat adulterada i manipulada, com fan sovint alguns polítics de verba fàcil. I mira que és una paraula enlluernadora i fascinant que comprèn alhora un significat encara més profund del que aparenta, si ens posem a pensar una mica en les seves arrels. Potser no existeix, almenys tal com la pensem en la nostra ment; és probable que sigui una elucubració fantasiosa que ens encega i ens fa creure que som lliures, quan el que realment passa és que estem en una presó, la de la nostra finitud: ànima, cos, pensament, idea, aspiració, tot és en l’ésser humà limitat. Un límit que ara i adés podem palpar, que ens fa diferents dels altres i que comporta aïllament. Cadascú mira a través de les finestres enreixades dels seus sentits. I això significa renúncia; és a dir, ser conscient del caràcter il·lusori d’allò que ens embolcalla: una part de la part. És com tallar el cordó umbilical o sortir de la llar familiar per a construir la teva pròpia existència o desembarassar-se dels costums que ens empresonen. Tal vegada la llibertat és també, com la felicitat, un estat mental. O com diuen alguns filòsofs, alguna cosa que hom persegueix, però que mai és capaç d’atrapar. La veritable llibertat —frase atribuïda a Voltaire— consisteix en el domini absolut d’un mateix. La vida, no és, en cert sentit, una existència engabiada? El budisme parla de ‘gàbia daurada’, la construcció d’un paradís on es té de tot, però sense llibertat. Capficats o presoners d’un món en què costa respirar, no a causa del canvi climàtic o l’efecte hivernacle, que també, sinó perquè rere hi ha una societat no elegida, un llenguatge no escollit, unes ideologies no volgudes, una informació manipulada i sovint distorsionada intencionadament per uns interessos espuris, un poder econòmic que no té cap escrúpol ètic, una globalitat enganyosa. Som com figures de la dansa del minuet, sempre fent reverències, doblegant l’esquena; és a dir, s’ensabona als altres per tal de fer mèrits o aconseguir quelcom d’ells. En el fons, esdevenim marionetes, ja que uns fils invisibles ens dominen i ens fan anar ençà i enllà sense que ens n’adonem. Ai!, i després diem que som lliures. Malgrat que no existeixi una llibertat plena o completa, hi ha moments que la vivim amb una total plenitud. És de tal manera una exigència que demana disponibilitat i compromís en el fet quotidià. No té res a veure en fer el que em dona la gana, és alguna cosa més profunda. A vegades es prefereix ser esclau o viure encerclat i tancat en les comoditats que l’habilitat de saber repensar les coses de bell nou. Això em fa recordar en aquella vinyeta, firmada per un tal Cèsar, on es veu una persona estirada en un divan i un altre dempeus a qui demana «Doctor, de vegades penso. És greu?». En el fons es tracta de qüestionar-ho tot: tot resulta versemblant, però res és veritable. Suposadament, és aquesta la visió dels articles dels drets humans, meravellosos, esplèndids sense cap mena de dubte, tanmateix, lluny de la realitat d’aquest món; hi ha dos articles especialment importants que apunten més directament sobre la llibertat, el 18 (llibertat de pensament) i el 19 (llibertat d’expressió). Ni cal dir que tot el conjunt dels drets s’articulen des de la llibertat. El filòsof Emilio Lladó diu que actualment es parla més de la llibertat d’expressió que de la llibertat de pensament. Es obvi que cal tenir-la, però el que s’ha de tenir, principalment i primàriament, és llibertat de pensament. Què m’importa a mi la llibertat d’expressió si dic només que imbecil·litats?, menciona el nostre autor. Per a què serveix si no saps pensar, si no tens sentit crític, si no saps ser lliure intel·lectualment? Aquí entra l’educació.