L’impost de successions: de projecte estrella a estrellat!

Una de les afirmacions més conegudes de l’economista John Maynard Keynes és quan declarà que «en la vida només hi ha dues coses certes: la mort i els impostos». I és que els impostos són l’altra cara de la moneda de l’Estat del Benestar. Rebaixar impostos implica sempre renunciar a més Estat del Benestar. Per això i per garantir un repartiment just d’aquesta càrrega, la Constitució estableix en el seu article 31.1, que el sistema fiscal sigui progressiu, i assegurar, així, que els que més tenen aportin més.

Tot això ve a conte de les rebaixes fiscals que el Govern Prohens ha aprovat de l’impost de successions i donacions (ISD) i del de patrimoni, dos dels tres únics imposts progressius del sistema tributari espanyol.

La tramitació de la reforma de l’ISD a Balears s’estudiarà a les universitats com un cas de manual del que no s’ha de fer. I és que deu dies després de prendre possessió i davant la convocatòria d’eleccions generals el 23J, el nou Govern s’afanyà a aprovar un Decret Llei amb la suposada bonificació del 100% de l’ISD entre familiars directes.

La història és prou coneguda. La qualitat jurídica de la reforma era tan feble i improvisada que el bunyol fiscal aprovat rebé les crítiques no només de l’oposició, sinó també de tots els experts fiscals arreu d’Espanya.

Mentre el Govern volia vendre la falsa idea de l’eliminació de l’impost, el cert és que els experts alertaven que, en realitat, l’aprovat per PP-VOX era simplement un diferiment de la tributació per quan es vinguessin els immobles, amb el fet agreujant que s’acabarà pagant al voltant d’un 600% més que abans de la suposada rebaixa. Estranya rebaixa fiscal aquesta, que òbviament fou interpretada pels ciutadans com una estafa en tota regla.

Passats sis mesos de la seva aprovació ja podem fer un primer balanç objectiu del seu impacte amb les dades difoses pel mateix Govern.

La primera conclusió és la confirmació de la sensació generalitzada de caos, inseguretat jurídica i desencís estesa entre els ciutadans per l’aprovació exprés del Decret Llei del Vicepresident Costa. Per calibrar-ho n’hi ha prou en contraposar les 11.000 declaracions presentades en els sis darrers mesos de 2022 amb les 2.705 del mateix període d’ençà l’entrada en vigor de la reforma. Un enfonsament del 75% de les declaracions, perquè els ciutadans davant el bunyol fiscal proposat preferiren esperar a conèixer la redacció final que es tramitava al Parlament. Aquesta dada il·lustra com la urgència del decret llei fou contraproduent i només s’explica per motius electoralistes (amb els resultats coneguts per tots...).

La segona conclusió és que l’engany fou clarament advertit pels ciutadans, on un 20% estan optant directament per renunciar a les bonificacions, una xifra que en termes anuals representarà més de 5.000 ciutadans. Així Balears té l’estrany rècord de ser l’única comunitat on s’haurà establert una bonificació i una part important dels contribuents hi renuncien. Estrany rècord d’eficiència en la gestió pública!

Per a la tercera conclusió hem de tornar al principi d’aquest article. Qui s’està beneficiant d’aquesta rebaixa fiscal? Des del PSIB ja hem denunciat en altres escrits que, amb dades del mateix Govern de 2022, sabem que el 50% de la recaptació de l’ISD l’aportava el 2% dels declarants més rics, ja que el 98% dels declarants pagava manco de 700 euros per aquest impost.

Idò bé. Si tenim en compte que segons el Govern l’estalvi mitjà en bonificacions per declaració feta és de 16.620 euros, aleshores això implica que l’herència per declarant superava el milió d’euros. D’acord a l’Enquesta Financera de les Famílies del Banc d’Espanya les persones amb un patrimoni net superior al milió d’euros es troben entre el 5% més ric de la població. Conclusió: els grans beneficiaris d’aquesta rebaixa de l’ISD són i només són els «súper rics».

Així idò, les dades objectives mostren que aquest Govern genera molta inseguretat jurídica i opera a través del populisme i la insolidaritat fiscal. A més, les seves rebaixes fiscals tindran dos efectes immediats: reduir l’Estat del Benestar i que el que resti d’aquest el financiaran les classes mitjanes i populars mentre els rics són alliberats de la seva obligació constitucional.