Pensar en les futures generacions, qüestió d’ambició

A l’assemblea general de Nacions Unides, celebrada a les acaballes de l’any passat, per raonar sobre l’emergència climàtica accelerada, el secretari genera l’ONU va deixar un rotund advertiment: «La humanitat ha obert les portes de l’infern». Antonio Guterres va afegir que no es pot salvar a un planeta en flames amb una mànega de combustibles fòssils, i, a tall de resum, va rematar la seva reflexió afirmant que no ha de construir-se un futur per als nostres nets amb un sistema creat per als nostres padrins.

Efectivament, l’última Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, és a dir, la COP28, celebrada entre el 30 de novembre i el 12 de desembre de 2023, sense ser –almenys formalment- un rotund fracàs, requeriria més, molta més, ambició per revertir l’evolució climàtica allà diagnosticada. Per a això, era, i continua sent imprescindible, almenys, moderar, en paraules d’Antonio Guterres, l’avarícia desmesurada de la indústria dels combustibles fòssils.

D’altra banda, el recent i molt interessant, informe d’Ecologistes en Acció intitulat «Tancar la bretxa de l’ambició política» (disponible a https://www.ecologistasenaccion.org/306850/informe-cerrar-la-brecha-de-la-ambicion-politica/) analitza la Llei estatal de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), i, alhora, fa propostes en la direcció de fer més ambiciosos tots dos instruments.

En fi, el terme «ambició» s’ha normalitzat en, diguem-ho així, l’argot climàtic, és a dir, en els debats sobre la necessitat de canvis sistèmics –i el seu mesurament- per a, citant a Yayo Herrero, «reaprendre a habitar la terra». Estem, doncs, en presència d’una nova accepció del mot «ambició» que res té a veure amb la definició tradicional de «desig desordenat d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi. Ergo, pensar en les futures generacions és, certament, qüestió d’ambició. D’una ambició que, òbviament, té un significant polític. Potser res com el fet de tenir o no ambició en la desacceleració, l’adaptació, i la mitigació de l’accelerada crisi climàtica no hi ha tingut mai un objectiu tan genuïnament polític en el sentit clàssic de «polis», de fita col·lectiva pel futur gens llunyà dels i de les habitants del planeta.

No és balder recordar que, després de l’aprovació de l’Acord de París (el tractat internacional sobre el canvi climàtic jurídicament vinculant que va ser adoptat a la COP21 celebrada a París el desembre de 2015, i que va entrar en vigor el novembre de 2016), l’objectiu és limitar l’escalfament mundial a molt per sota de 2, preferiblement a 1,5 graus centígrads. Per avançar en aquest objectiu de temperatura, perquè en 2030 hàgim avançat en l’assoliment d’un planeta amb clima neutre per a mitjan segle, cal més ambició. En cas contrari, l’escenari que albira la comunitat científica internacional és que els objectius de l’Acord de París no es compliran, ja que l’actual tendència és d’augment, com a poc, de 3 °C.

Hi ha, doncs, dèficits d’ambició internacional i estatal, però, malgrat tot, reconeguem que una mica d’ambició sí que hi ha. Ara bé, en l’àmbit autonòmic el panorama és de zero ambició. Tot apunta que la nova via d’inserció de Mallorca i del conjunt de les Illes Balears a un món que globalitza inseguretats i incerteses en general, però, especialment, per a les futures generacions, és, de la mà de PP-Vox, el populisme d’extrema dreta. És a dir, un mix de negacionisme i relativisme de la crisi climàtica que explica, a tall d’exemple, l’activació d’una autèntica coalició del cotxe, l’impuls descarat de l’hipercontaminant monocultiu turístic -regat per la gran mànega de combustibles fòssils de la indústria aeronàutica-, el retorn del consum de territori i el culte a la trinitat de ciment-totxo-especulació, el menyspreu les propostes de l’Assemblea Ciutadana pel Clima, i, és clar, el nul desenvolupament –com a avantsala a la seva derogació fàctica en el seu contingut substancial- de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears.

Manuel Sacristán advertia que la política sense ètica és politiqueria; i l’ètica sense política, narcisisme. Doncs bé, pensar en les futures generacions és, en el context de crisi climàtica accelerada, l’únic programa polític ètic. Per tant, no té res de narcisista. Ans al contrari, el que és politiqueria barata és el bàrbar i insensat projecte de PP-Vox.

Suscríbete para seguir leyendo