La dignitat de les institucions

Aquesta setmana el Parlament de les Illes Balears ha donat un espectacle especialment deplorable, i això que el nivell habitual no és per tirar coets. Els sainets interns de Vox (és difícil catalogar-los en singular) han afectat la imatge i la dignitat del Parlament, i de retruc de totes les institucions d’autogovern, davant una ciutadania que assisteix entre atònita i disgustada a un show impresentable.

Els que defensam la democràcia parlamentària (malgrat la volguéssim millorar o complementar amb espais de democràcia directa) solem oblidar que fins i tot en temps de Ciceró el «parlamentarisme» ja es veia sotmès a interessos espuris; per tant, no pretenem un ideal de perfecció que en realitat mai ha existit, sinó un mínim que no faci avergonyir qualsevol persona amb dos dits de front.

Què ens explica l’actual situació? La decisió de la llavors candidata i ara presidenta Marga Prohens de donar la clau de la governabilitat i la segona magistratura del país a un partit que, més enllà de la catalogació i el rebuig que causi la seva ideologia, reconeix obertament que no creu en les institucions i que ha vengut a destruir-les. Aquesta crisi és una passa més per a desacreditar el Parlament i l’autogovern, i d’això el PP no se’n pot escapar ni espolsar les culpes: és l’únic responsable de donar-li carta de naturalesa, influència i poder a Vox.

Davant la crisi actual, Més per Mallorca ens podríem haver assegut i gaudir de l’espectacle dantesc dels nostres adversaris; però no ens ho podíem permetre, ni nosaltres ni el país, i ens hem mogut amb un doble objectiu: preservar la dignitat parlamentària davant el transfuguisme i minar la capacitat d’influència de l’extrema dreta en un moment d’implosió. Defensa de l’autogovern des d’una postura antifeixista.

Gabriel Le Senne, el candidat de Marga Prohens, ha deixat de ser president des del moment en què Vox l’ha expulsat del seu grup. Més enllà de la dilació que hagi suposat la petició per part de la Mesa d’un informe sobre un fet claríssim, no hi ha dubte que Le Senne no seguirà de president del Parlament. El dubte és si qui l’ha de substituir ha de ser un trànsfuga, i de retruc qualcú de Vox: a nosaltres tant ens és Gabriel Le Senne com Idoia Ribas, els dos representen la mateixa ideologia, i per això deim no a l’una com vàrem dir que no a l’altre.

Nosaltres creim que no. Un trànsfuga no pot presidir el Parlament de les Illes Balears. Per dignitat i autoestima. No hi ha res pus a afegir.

I tampoc creim que un grup parlamentari pugui estar segrestat per uns trànsfugues, per principis. Sigui quina sigui la seva orientació. Però en el cas de l’extrema dreta en el nostre cas a més és estratègic aprofitar qualsevol crui per a minar-ne la capacitat d’influència. I per això l’oportunitat de fer-los passar a no adscrits: que no tenguin recursos públics (ni assignació, ni treballadors) ni capacitat d’acció política (ni preguntes, ni iniciatives parlamentàries, ni presència a comissió) és una oportunitat que cap antifeixista hauria de deixar passar.

El Reglament del nostre Parlament no tenia cap previsió anti transfuguisme, i per això cal adaptar-nos-hi amb urgència.

Malauradament, el tactisme s’imposa, fins i tot a través de les millors intencions. I la decisió de la Mesa d’ajornar la tramitació de la nostra reforma del Reglament només s’entén per la voluntat de l’extrema dreta de reconciliar-se i recompondre-se per tal de preservar el seu accés a fons públics i la seva capacitat d’influència.

És possible que vegem abraçades entre qui s’ha apunyalat, amb les ferides encara sagnants, davant l’aplaudiment complaent de la presidenta Prohens. Ella hi guanya, mentre la ciutadania està estupefacta i més allunyada de la política. Però la sang que brolla de les autopunyalades de Vox ha fet un fang que sollarà la presidència del Parlament, sigui quin sigui l’ultradretà que l’ocupi gràcies als vots del PP.