De la vida irreal i l’espectacle

Un divendres horabaixa a la zona d’arribades de Son Sant Joan. Tres quarts d’hora d’espera. Una parella de faccions orientals va amb dos carretons i almanco deu maletes. Una nova vida? Un retorn carregat de productes de la pàtria? Dos d’homosexuals es retroben. Una apassionada besada a la boca mostra la seva felicitat. Sorprèn la gran quantitat de persones que entra amb maletes. Un misteri a resoldre. Pensava que aquí el moviment natural era sortir amb l’equipatge. El venedor del cupó dels cecs atén la seva clientela. Alguns dels compradors han passat de llarg, però uns metres després tornen enrere. I si em tocàs? Una jove arriba del carrer amb cara de felicitat i un ram de flors a les mans. Uns segons després la segueix, molt animat, un grup de parents. Una dona coixeja força, però continua amb l’energia de qui fuig d’una tragèdia o s’apropa a un xic de felicitat. Dos dels homes que l’acompanyen volen agafar–la a la cadireta de la reina. Quasi li rompen el cap. És la vida real. Un tros, com a poc.

Uns quilòmetres més enllà. Un món irreal. Un indret de fantasia. De la que descriu el savi Ramon Llull. De la que «representa alcunes vanitats». És el Parlament de les Illes Balears. On es viu allunyat dels interessos de la gent i es crea un paradís o un infern que no existeixen.

Alguns dels nostres representants es dediquen a l’espectacle. Per això les cambres legislatives solen tenir des de la Grècia o la Roma clàssiques forma de ferradura. Aquesta setmana, cinc dels diputats de Vox encapçalats per Idoia Ribas i Sergio Rodríguez han pujat a l’escenari. La tragicomèdia, malgrat ser impròpia de Plaute, Terenci o Sèneca, es pot ambientar a la Roma clàssica. L’acció comença amb la decapitació de dos senadors per decisió de cinc col·legues (ara les diuen diputats, però senador queda millor com a remembrança de com funcionava el govern romà en temps de Juli Cèsar). El cònsol Santiago Abascal, mana tallar el coll dels revoltats. L’altre cònsol de l’any, Marga Prohens, que lluita contra els bàrbars –l’esquerra–, es queda en minoria i pateix per mantenir les possessions imperials. Mentrestant, al fòrum es comença a xiuxiuejar sobre la deshonestedat d’altres patres conscripti.

Encara no sabem com acabarà la representació, però és un argument tan explotat pels dramaturgs mediocres, que ens en podem fer una idea. Per exemple, la mateixa història ja la protagonitzà Carles Ricci. Elegit a Menorca pel difunt CDS, es passà als optimates –la facció més conservadora del Senat romà–, quan el partit s’oposà a urbanitzar Cala Mitjana. Roma, contràriament al que estudiàvem a primària, sí que paga traïdors. Ricci n’és un bon testimoni. Pocs són els que recorden el paperàs del socialista Jaume Peralta –el podríem equiparar a un tribunus plebis-. Votà una moció de censura contra el seu partit i convertí Joan Huguet en president del Concilium Menorca. La representació que més rialles ha causat a l’amfiteatre palmesà va ser la de les actrius de Podem Xelo Huertas i Montse Seijas. L’escena nocturna dels vigilants del Parlament espantats perquè senten renous al tercer pis i es troben amb la segona actriu dormint allà, forma part de les antologies del teatre còmic.

Ja que als romans també les agrada al circ, acabem a una de les antigues temporades nadalenques del Balear. Primera conclusió, els pallassos de la representació encara en marxa, obligaran la presidenta Prohens a fer més equilibris que la gran Pinito del Oro al trapezi. La segona és la velocitat supersònica a la qual els partits nascuts per convertir-se en veu de la gent –Podem i Vox– enfront de la casta –PSOE i PP– acaben repetint i multiplicant els seus vicis. D’Abascal es podia suposar, ja que mai ha sortit del mateix xiringuito, però de Pablo Iglesias pensàvem que tendria copsat allò que escriví Karl Marx: «La història es repeteix, primer com una tragèdia i després com una farsa».