Patrimoni cultural i administració publica: Can Pueyo i GESA

El desembre proppassat s’anuncià la voluntat del consistori de Palma de recuperar una part del túnel del tren de mercaderies que anava des de la Plaça d’Espanya al port. De bon principi, la iniciativa no seria reprovable si no tinguéssim molt present el cas recent de Can Pueyo, una de les poques cases senyorials que subsistien. L’ha adquirida un particular sense que ni el Consell ni el Govern hagin exercit el dret de tanteig i retracte. El preu: al voltant de 6 milions d’euros. L’Ajuntament de Palma, encara que és exclòs del dret esmentat, tampoc ha mostrat interès i, com la resta de les institucions, ni tant sols es degué plantejar la possibilitat de negociació. En aquesta conjuntura, restablir el passat sense atendre al present sembla una operació prou discutible.

L’operació del túnel del tren es pot unir a la decisió del consistori de comprar l’edifici de GESA: 25 milions d’euros per emplaçar-hi un museu d’art «modern i contemporani» de «nivell internacional», això és, seguint el model de franquícia que Frank Gery, director del Guggenheim de Nova York, va aplicar al Guggenheim de Bilbao i que Màlaga ha multiplicat. Entre el centre de Bilbao, encara discutit malgrat el seu èxit, i les primeres sucursals de Màlaga –el Pompidou i el Museu Rus– han transcorregut gairebé trenta anys: de 1997 a 2015. Un temps suficient per a debatre el significat d’un model –usualment d’ inversió pública i gestió privada– que concep el museu com a negoci, i que s’ha posat en entredit per part de creadors i d’especialistes de diverses disciplines.

Succintament, s’ha qüestionat el següent. 1. La inversió de doblers públics en un patrimoni que pot no pertànyer mai a la ciutat, en no requerir una col·lecció pròpia. 2. La subjecció a funcions ideològiques, polítiques i econòmiques abans que culturals. 3. L’impacte negatiu que genera en l’apreciació del patrimoni històric del propi lloc. 4. La desconnexió de «l’art internacional» amb el medi artístic local. 5. I, entre altres aspectes, el predomini del continent – l’elecció de GESA no és innòcua– sobre el contingut, i la creació d’una imatge descontextualitzada, planejada com entreteniment i espectacle pel destinatari, que és bàsicament el turista.

Mentre Barcelona o Santa Cruz de Tenerife han reculat en el desembarcament del Hermitage o el museu de copies de Rodin, aquí la idea és ven com una fórmula magistral, i és que algunes corrents acostumen a arribar amb retard a l’illa. Així, i anàlogament, en el passat es victorejà el Museu del Baluard, inaugurat a les darreries de la proliferació de museus d’art contemporani a l’Estat espanyol. En alguna ocasió, ha succeït el fenomen contrari i l’anticipació ha resultat nefasta. L’Ajuntament de Palma desguarní Can Solleric per convertir-lo, com a centre d’exposicions, a la modernitat artística. Era un casa real i no «una casa possible» com la que el 2017 es museïtzà a la planta superior del Casal Balaguer.

Can Pueyo era el primer enunciat d’aquest escrit, però ja és massa extens. Només, idò, una opinió: Can Pueyo, situat al carrer homònim, hagués enriquit el llegat patrimonial de Palma, circumstància a la que la funció de l’edifici de GESA no contribuirà. I això malgrat el paorós saqueig dels béns mobles del casal, dut a terme, com a mínim, des de l’any 2017, una aproximació als quals es ressenya en la declaració de BIC (BOE-A-2020-15949. Resolución de 19 de noviembre de 2020, del Consejo Insular de Mallorca (Illes Balears) referente a la declaración como bien de interès cultural con categoria de monumento, de Can Pueyo).

Les institucions públiques haurien d’avaluar les adquisicions i intervencions patrimonials; així mateix, calibrar les prioritats, i no des del poder polític, econòmic o de pressions grupals, sinó atesa la significació del bé cultural corresponent ara, aquí i en el context.