Bhagavad Gita

En la festivitat dels Reis, vaig rebre un regal excepcional en forma de llibre, una autèntica delícia literària, es tractava del Bhagavad Gita, que és, probablement, un dels poemes més coneguts aquí entre nosaltres de la complexa i misteriosa literatura hinduista, il·lustrat amb obres clàssiques de la pintura de diverses escoles índies de segles diferents.

Fa temps que vaig llegir l’epopeia en la versió catalana d’Elisabet Abeyà, feta a partir de l’extraordinària traducció a l’anglès de l’original sànscrit pel nostre il·lustre orientalista Joan Mascaró. Una feina, per cert, que li va comportar més de vint anys fins al punt que Mascaró com a autèntic filòleg, com que no estava content amb algunes de les adaptacions, refeia una vegada darrere l’altra els versos fins a quedar totalment satisfet. El text representa una llàntia de foc que il·lumina el camí interior de l’ésser humà, un prototipus de saviesa perenne que té a veure amb el control de la ment i en la pràctica contemplativa com a experiència holística. Forma part de la gran epopeia del Mahabharata, veritable enciclopèdia de l’hinduisme i tresor de tots els mites populars que narra la llarga rivalitat entre les famílies dels Pandavas i dels Kuravas i que fineix en una gran guerra on tots acaben sent destruïts.

Hi ha tot un reguitzell de capítols sencers respecte a mites, contes populars, discursos filosòfics, socials, himnes de lloança a divinitats sectàries, Vixnu i Xiva. I, com hem dit, al bell mig de l’epopeia, sorgeix aquest cant com una de les joies més esplèndides de la literatura espiritual hindú. Si la guerra descrita al Mahabharata podria estar basada en fets històrics, la guerra en el Bhagavad Gita té un significat simbòlic. La història es desenvolupa en forma de diàleg entre l’heroi Arjuna, que es resisteix a occir els seus cosins, i Krixna, auriga de l’ànima, que el convenç perquè compleixi amb el seu deure (dharma), que obeeixi la llei de les castes i la llei de l’acció religiosa encara que no tinguin cap mena de sentit enfront de la irrealitat última de la matèria. El text proposa una via de salvació a través de l’ofrena d’un mateix en realització desinteressada en el «deure d’estat». Transcendint les distincions de castes, ofereix a tot hindú —ric o pobre— la possibilitat de convertir-se en «asceta», de participar en l’obra divina i així merèixer la davallada de la gràcia. En el moment d’aparèixer, cap al segle III abans de l’era comuna, en l’hinduisme hi havia tres camins principals de salvació: el Vedanta que es desenvolupava a través de la saviesa, la realització intuïtiva de la identitat amb l’Absolut (pel camí del coneixement); el Mimamsa que creu en la pràctica dels ritus sagrats vèdics com a únic mitjà de salvació (pel camí de les obres); i el Ioga que suggereix a través de l’ascesi l’abstracció de la ment amb la tasca d’alliberar-se de la matèria (pel camí de l’èxtasi).

El Bhagavad Gita admet les tres vies com a útils, però el millor és Bhakti, la religió de l’amor i de la devoció cap a un déu personal. Aquesta via és oberta a tothom, ja que les altres només les podien emprendre les persones de casta alta.

A l’inici de la història, un guerrer, com tants d’altres, que fa preguntes desesperades i amargues sobre el deure que l’obliga a matar o morir. Arjuna és el guerrer i el seu interlocutor és Krixna (encarnació [avatar] de Vixnu). Arjuna davant l’exèrcit dels Pandavas està a punt d’entrar en batalla contra la immoralitat i la injustícia dels Kuravas, però entre els enemics veu alguns parents seus. Aleshores es desencadena en el seu interior una lluita moral que el vol fer desistir del combat: «Quan Arjuna veié els seus parents cara a cara en ambdues línies de batalla fou envaït d’aflicció i de desesperança, i així parlà amb el cor enfonsat: Quan veig tots els meus parents, O Krixna, que han vingut aquí en aquest camp de batalla, la vida s’escola dels meus membres i aquests defalleixen, la boca se’m torna seca i eixuta; una esgarrifança envaeix el meu cos, i els cabells en tremolen de por; el meu arc Gandiva em cau de les mans, i la pell em crema; ja no puc estar dret perquè la meva ment volta errant [...] Davant nostre en el camp de batalla hi ha mestres, pares i fills; nets, avis, germans d’esposes; germans de mares i pares d’esposes. No desitjaria matar-los encara que jo mateix perdés la vida» (Bhagavad Gita, I, 28-35).

La resta de l’obra és l’intent de Krixna de convèncer Arjuna perquè lluiti, malgrat la duresa de la contesa. Krixna encoratja Arjuna a dur a terme el seu deure (dharma), a no fugir de la batalla: «Compleix el teu deure, encara que sigui humil, i no el canviïs pel d’un altre, tot i que fos més elevat. Morir complint el propi deure és la vida: viure complint el d’un altre és la mort» (Bhagavad Gita, III, 35).

Arjuna pertany a la casta dels guerrers (kxatriyes) i per això mateix se l’exalta a acatar llurs deures per damunt de qualsevol altra obligació. La meta final de tot plegat és assolir l’alliberament. Ara bé, el text no es redueix a una sola lectura, en té d’altres, com la sociopolítica o l’espiritual. Arribar a entendre el seu significat demana oblidar el context bèl·lic del començament del poema. Joan Mascaró havia dit que, per damunt de tot, és un poema espiritual i s’ha de jutjar com a tal, la meravellosa simfonia que condueix a la victòria sobre el jo egoístic, sobre el desig, sobre les passions. Un cant, doncs, que crida a l’amor i a la vida, en el qual cada instant pot ser l’inici de grans coses. Tant de bo que aquestes lletres us animessin a llegir-lo.