La ciutat pudenta

"No trenquis mai el silenci si no és per millorar-lo", Ludwig van Beethoven. Compositor romàntic (Bonn, electorat de Colònia, Sacre Imperi Germànic 1770- Viena, capital imperi austríac 1827).

Com cada any, he passat uns dies de les vacances de Nadal a Barcelona. No hauria d’estranyar massa: de fet, hi vaig néixer. Com molts de fills de mallorquins de la meva generació, envoltats en l’etern dilema del què es sent i el què s’és.

Mai l’havia vist en l’estat en què se la pot veure aquests dies. O millor dit: mai l’havia pogut ensumar tant clarament com fins ara. Sense ideologies, sense etiquetes: de la Ciutat Cremada de Bellmunt podem passar a un altre film, "La Ciutat Pudenta". I és que la capital de Catalunya viu un dels efectes secundaris més desagradables d’una sequedat prolongada: l’aparició de pudor de canonades als carrers cèntrics. Fortor produïda per la no circulació d’aigua degut a la manca de pluja. Com em va dir una simpàtica taxista, "el pitjor ve quan les bèsties de baix es queden sense menjar i surten a la superfície". Més val no imaginar-s’ho. En tot cas, dantesc.

Han estat, del conjunt d’anys que hi he estat, els dies més desagradables que hi he pogut passar. Però m’han fet pensar. Si els barcelonins duen prop de tres-cents dies sense ploure a ca seva… què no impedeix als de Ciutat de Mallorca passar el mateix en molt poc temps? Podria fer Palma la mateixa olor a canonada que Barcelona en un futur no massa llunyà? Pot l’aigua de les dessaladores impedir que els animals dels inframons de Palma surtin a la superfície?

Són preguntes amb diverses respostes, però en tot cas no ens hauria d’estranyar que el passat a Barcelona pogués ocórrer a Mallorca.

En tot cas, fa por. Mentrestant, obres faraòniques —no hi ha altre nom— van amuntegant-se davant els ulls del barceloní. I on abans hi havia un camp de "moto-cross", ara s’hi aixeca una promoció de catorze blocs de pisos, a setze unitats cadascun, i tres-cents cinquanta mil euros la unitat. Facin números.

Reitero: la pudor generalitzada no ve donada per cap canvi polític a Barcelona. Sinó per la carestia de l’aigua, generalitzada a tota Catalunya. I el darrer, fa pensar. I molt: no podem pensar en un futur sostenible a Mallorca que no passi necessàriament per un aprofitament lúcid i racional de l’aigua. Tot el que no passi per aquí, serà fer un brindis al sol. Ara bé: si mentre fem aquesta reflexió no fem res, haurem perdut una gran oportunitat de millora. Un dels motius pels quals hom viatja des de fa quasi milers d’anys és, justament, per aprendre d’altri. Bé de les seves virtuts, bé sia dels seus defectes. Seria una llàstima que Jaume Martínez i Llabrés no posàs fil a l’agulla. Cal una altra cultura de l’aigua a Mallorca. No fos cas que en un relatiu poc temps, Palma començàs a fer olor. Seria una llàstima que acabàs passant per la manca d’aigua. Aleshores, seguiríem el consell del romàntic Beethoven: hauríem de callar per no queixar-nos de la pudor.

Suscríbete para seguir leyendo