Drets humans emergents: Entre d’altres, la Renda Bàsica

Acabam de commemorar el setanta-cinc aniversari de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans. És un bon moment per reivindicar els valors del document que el 10 de desembre de 1948 aprovà i proclamà l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París. Ho és, de forma especial, per a les persones que no hem deixat d’indignar-nos per les massa freqüents violacions (hipòcritament justificades per una suposada realpolitik) i relativitzacions (a favor del valor suprem del mercat) d’aquests DDHH. Sí, amb Stéphane Hessel, ens indignem perquè sembla que la humanitat ha oblidat allò que ell —al text de referència del 15-M, Indigneu-vos!— ens recordava: «La Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l’esperit de la Resistència».

Malgrat que setanta-cinc anys no passen debades, el cert i segur és que no s’ha universalitzat l’aplicació efectiva de la declaració de 1948 ni del conjunt d’instruments que conformen el sistema de DDHH, entre d’altres, la Convenció sobre la Preservació i Sanció del Delicte de Genocidi (09-12-1948) que, per l’indignant genocidi del poble palestí per part d’Israel televisat a temps real, s’escau citar expressament. Ara bé, malgrat tot, la humanitat té nous problemes, reptes inimaginables fa set dècades i mitja, noves possibilitats d’avançar, i riscos de retrocedir en la lògica de la dignitat, la democràcia de debò, l’impuls igualitari... que van representar els trenta drets i llibertats universalment coneguts com a DDHH. Tanmateix, continuen sent útils moltes ensenyances de la Resistència al nazisme, al feixisme, i al totalitarisme dels anys 30-40 del segle passat. Per exemple, aquell esperit que els avantpassats resistents i insubmisos van resumir genialment afirmant que «Crear és resistir. Resistir és crear», i que ara ens pot ajudar —i tant que ens pot ajudar!— per a la imprescindible cerca d’altres formes i continguts de resistència. És en aquest marc que té tot el sentit la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) que, avancem-ho, és un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la concreció dels drets humans en el nou mil·lenni.

Malauradament, la DUDHE és, a parer meu, poc coneguda, i menys tinguda en compte per a imaginar horitzons diferents i mobilitzar energies socials per vèncer la resignació condensada en la frase «és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme». Per exemple, l’article 1.3 de la Declaració de Monterey advoca pel «El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil, o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques».

En paraules Julie Wark (autora, entre altres, de Manifiesto de Derechos Humanos) la importància de la inclusió de la RB en el frontispici dels drets humans emergents és que «revoluciona la manera habitual d’abordar el dret humà més bàsic quan el transforma d’una cosa efímera i distant en un mecanisme específicament dissenyat per a garantir la llibertat necessària per a la realització de tots els altres drets humans».

Va ser el 3 de novembre de 2007, en el marc del fòrum sobre els drets humans emergents del Fòrum Universal de les Cultures de Monterrey, que la societat civil global va aprovar la Declaració Universal de Drets Humans Emergents. A tocar de complir la seva majoria d’edat formal l’imminent 2024, ben bé podria ser l’any d’una gran difusió i debat del seu contingut. Un any de practicar el «Crear és resistir. Resistir és crear» per revitalitzar força la mobilització de la ciutadania global i local, i així anar creant els fonaments de —cito una altra vegada Julie Wark— la república dels drets humans.